Sus padres fundaron la “Granota Teatre”, iniciando su pasión por el mundo de la actuación dentro de la asociación “Amics de la Cultura” de Paco Jover. Una pasión que se ha trasladado a su hija Núria Garcia, quien tenía muy claro desde pequeña que su futuro estaba en los escenarios, a medio camino entre el cine, el teatro y la televisión. FOTOGRAFÍA: VICENTE ALBERO
P: Com veus la situació d’aquesta professió i on has estat treballant últimament?
R: Ara estic a Múrcia i treballe en tres companyies de teatre. Sobretot ara em dedique al teatre infantil. Múrcia és un lloc petit. No és com les grans capitals: Madrid, Barcelona… on el teatre té un recorregut més gran i on puc anar a més llocs. Ací la cosa està un poc més complicada que en aquestes ciutats. Múrcia és petita, aleshores la pots recórrer fàcilment amb les companyies de teatre. Però la solució és sortir-ne fora, com anar-se’n a Castella La Manxa. Ara amb una de les companyies, Lulo i Nacho Vila Produccions, hem entrat en la xarxa de Castella La Manxa i començarem per allí el mes que ve la gira. Aquesta és la situació que visc actualment en el teatre.
P: Com s’anomenen les companyies en què estàs?
R: Lulo i Nacho Vila produccions. Aqueixa és una obra per a nens de dos a quatre anys; nens petits. L’altra, amb la qual vaig estar actuant ací durant l’estiu, és Icono teatro i l’altra, Fábula teatro.
P: Com aconsegueix una actriu estar en tres companyies alhora? Com s’és capaç d’interpretar varis papers al mateix temps?
R: Una s’adapta a això. Personalment no m’ha costat massa. El que sí és difícil és compaginar el treball, perquè has d’arribar a un acord amb els productors i els directors. Ells entenen la situació: no et poden demanar que sols treballes amb ells. No poden demanar-te exclusivitat, i, si te la demanen, te la paguen. Les dates que t’en donen, de les actuacions, les bloquejes i compagines el treball de les tres companyies.
P: Com portes el tema de viatjar? T’hi acostumes?
R: Bé, jo molt bé. A mi m’agrada viatjar, encara que és un poc pesat, sobretot quan es fa diverses vegades durant una mateixa setmana i quan és molt lluny, com quan he d’anar a Lleó.
P: A quines ciutats d’Espanya has estat?
R: He anat a Lugo, a Gijón… També he estat per tot Castella La Manxa: Guadalajara… I també a Albacete i a València.
P: T’has dedicat fins ara exclusivament al teatre infantil o també has estat en companyies dedicades a un públic adult?
R: Una companyia entre les quals vaig estar fa uns anys, La ruta, portava una obra d’adults, El gos de l’hortolà. I també he participat en un capítol d’una série del canal autonòmic, el canal set. A poc a poc van sorgint coses. En aquesta professió tot es transmet de boca a boca. De càstigs, només n’he fet un per a entrar al cor teatre. Les altres vegades ha sicut de boca a boca, perquè t’han vist, perquè han parlat de tu… Finalment, com Múrcia és petita, tots els que participem en aquest món, ens coneixem.
P: Múrcia, pel que es veu, com que té l’Escola d’Art Dramàtic, és un bressol d’actors i tots estan treballant per allí. Però quina ha sigut la teua formació?
R: He estat a l’Escola d’Art Dramàtic de Múrcia quatre anys, que equivalen a una licenciatura. L’Escola té tres branques: la textual, que és la que he fet jo, la musical i la de direcció. Les tres són quatre anys. Allí he tingut la meua formació. Hi ha assignatures de tot tipus, més pràctiques que teòriques. Algunes són Literatura, Història del Teatre, Interpretació, Dança, Esgrima, Mim, Caracterització…
P: Quin és el gènere en què et sents més còmoda?
R: Sempre m’he sentit més còmoda en la tragèdia, però últimament, com que em dedique al teatre infantil, també em sent molt còmoda en la comèdia. Estic desenvolupant eixa part còmica en mi. Sempre ha sigut una cosa que m’ha costat prou, però ara ja vaig agafant-li el gustet.
P: Però provocar risa és molt difícil, no?
R: Sí, crec que encara és més difícil que fer plorar la gent.
P: Has dit que has treballat en televisió. Podries dir quines són les diferències entre la televisió i el teatre?
R: El llenguatge de l’actuació és molt diferent. En teatre, quan prepares una obra, un personatge, tot el que passa té un temps més linial. Va passant a poc a poc. I cada vegada que fas una obra no ix igual a l’anterior. En televisió és diferent. Pots començar gravant l’última escena, i després la primera. Aleshores has de posar-te en situació, saber què ha passat abans d’aqueixa escena per a poder interpretar. És més pesat, perquè per a gravar una seqüència de dos minuts pots tardar hores, per exemple, perquè has d’esperar que canvien de pla… Són moltes hores d’espera. Però el cinema m’encanta, i m’agradaria algun dia poder crear com tots els actors i les actrius. Poder fer una pel•lícula. Perquè després veus gravat tot el teu esforç.
P: Com està la sortida d’aquesta professió?
R: L’eixida és complicada, però tampoc no és l’única carrera que té la sortida difícil. Així és que anime els joves que estiguen interessats en aquest món del cine i del teatre a fer-ho. Sempre poden treballar en altra cosa, però no recomanaria deixar passar l’oportunitat a la gent que està realmente interessada.
P: I què opines de complexos cinematogràfics com Ciutat de la llum. Creus que hauria de potenciar-se la cartelera de la nostra terra, la dels actors alacantins?
R: Crec que hauria d’aprofitar-se, ja que s’ha fet alguna cosa així ací. I també s’haurien de facilitar més les coses. Perquè està difícil assabentar-se de tot el que ocorre en aquest món; quasi no arriba gens d’informació a les meues orelles, ni tampoc a les dels meus companys. A Múrcia hi ha molts actors d’ací d’Alacant, d’Elx…
P: Recorde el “no a la guerra” de Bardem en els premis Goya. Creus que els actors no haurien d’integrar-se tant políticament?
R: Jo no veig malament que els actors puguen fer arribar amb més facilitat un missatge. De tota manera, el missatge que poden transmetre no deixa de ser una opinió, pensada de manera individual i llançada gràcies a la llibertat d’expressió que et permet opinar com vulgues. I jo veig correcte que la persona, siga qui siga, done el seu missatge, mentre siga per al bé de tothom, i que cadascú l’interprete com vulga i que el seguisca o no.