És el finançament, no el dèficit
Va ser ahir quan el president d’Extremadura, José Antonio Monago, va considerar oportú recomanar-li bibliografia, en concret la lectura de la Constitució, al nostre molt honorable Alberto Fabra. El motiu de fer-ho no era un altre que eradicar de soca-rel la legitimitat del president valencià a l’hora de sol•licitar un dèficit diferenciat per a la nostra autonomia. Es basava l’afortunat dirigent extremeny en una premissa consagrada per la Constitució, que és la solidaritat entre territoris; però obviava, supose que interessadament, que per a continuar maltractant el poble valencià no poden excusar-se encara en la solidaritat, sinó ja directament en el dret de conquista.
Els mitjans de comunicació també van fer ahir una cobertura completa de la trobada entre els presidents autonòmics del PP per a parlar del dèficit diferenciat en què va ocórrer el graciós acudit expressat adés. Els mitjans van analitzar eixa reunió des de diversos punts de vista, però cap d’ells es va dignar a exposar el tema amb l’objectivitat necessària: debatre sobre el dèficit no és més que fugir del debat realment important, el del finançament. Tractaré d’il•lustrar-ho amb un exemple.
Imaginem que quatre germans al si d’una família han d’aportar els seus beneficis econòmics (en concret, 500 euros cada un) a la caixa comuna controlada pel pare. Cada germà, per a viure bé, sense luxes però també sense que li falte de res, necessita que el pare li’n retorne 250. Però, basant-se en el costum i en el grau d’afinitat, resulta que el pare distribueix els 2.000 euros que replega de manera poc equilibrada: mentre que a dos germans els ens dóna 300, als altres dos els en passa només 150. Però els dos germans infrafinançats han d’afrontar encara un problema més: dels 1.100 euros que s’ha quedat el pare per a dur avant l’economia familiar, se’n guarda 300 per si de cas i inverteix els altres 800 en el benefici domèstic, però amb la particularitat que quasi tot el que compra amb eixos diners és del gust dels altres dos germans, els que reben més del que els correspondria.
D’esta manera, resulta que dos dels germans han de demanar prestat al pare per a arribar als gastos mínims que han d’afrontar cada mes (recordem, 250 euros). El pare, a qui queden 300 euros per assignar, els en presta 100 a cada un, però amb la condició que li’ls han de tornar i amb interessos. Els dos germans espoliats, com que mentre visquen a la llar paterna no tenen cap alternativa més, ho accepten. Mentrestant, els altres dos germans, els beneficiats, que ja reben 50 euros més dels que necessiten, veent què ha fet el pare amb els altres dos, també li demanen diners prestats per a luxes, de manera que en reben 50 més per cap. Per tant, resulta que dos germans passen el mes amb 350 euros, mentre que els altres dos ho han de fer només amb 250; però mentre que els primers només queden a deure’n 50, els segons, damunt que en reben menys, en queden a deure 100.
En un moment donat, l’economia domèstica trontolla: el pare veu que ha d’afrontar més gastos i que ja no pot reservar 300 euros mensuals per a prestar-los als fills. Per això, els exigeix que reduïsquen tant com puguen el dèficit, és a dir, els diners que li han de demanar prestats. Els germans beneficiats, acostumats com estan ja als luxes, admeten renunciar a 25 euros i continuar rebent-ne només uns altres 25, però li posen una condició al pare: els altres dos germans, els espoliats, han de ser tractats igualment. És a dir, si fins ara rebien prestats 100 euros mensuals, ara només en podran demanar 25, com ells. Els dos germans infrafinançats, per tant, hauran de funcionar amb els 150 euros de l’assignació regular més els 25 prestats, 175 en total. Mentre que els altres dos, els privilegiats, mantenen l’assignació de 300 més els 25 prestats, que en sumen 325.
És en este context quan els dos germans maltractats comproven que no es poden apretar més el cinturó. Que ja no poden reduir més el gasto. Que amb 175 euros només que aspiren a morir lentament de fam. Per això, en un gest últim de supervivència, com que no s’atreveixen a plantar-se davant del pare i exigir-li l’assignació justa, li demanen un dèficit diferenciat, és a dir, li demanen que, en comptes de rebre els mateixos 25 euros prestats que els altres dos germans, els en concedisca 75 (que, òbviament, hauran de tornar en el futur) i, així, igualar-se als altres dos, als privilegiats, no en els 25 euros que reben prestats, sinó en els 25 als quals renunciarien.
És just en este punt quan Monago li diu a Fabra que d’això, res de res. Que es llija les regles de la casa i que no siga insolidari amb els altres, amb els que més reben. Fabra acatxa el cap, farfolla algunes paraules inconnexes i se’n torna a casa amb 175 euros per a tots els valencians (quan en necessitem almenys 250) i una bescollada que l’ha deixat més coent que un all, com a tots nosaltres.
Vet ací una de les principals raons per les quals alguns som i ens diem nacionalistes valencians. Per a reivindicar el finançament que ens pertoca en funció del que aportem. És a dir, per a reivindicar el que és just. Per a reivindicar el que és nostre.
