Artículo de opinión de Sergi Cremades, miembro d’ Anticapitalistes
La dreta i l’extrema dreta, ja no s’amaguen. Diuen el que pensen i farien. Com per exemple afusellar a la meitat de la població de l’Estat espanyol.
Això és el resultat d’un procés amb molt de recorregut, complex i subtil de guerra ideològica que té l’objectiu de soscavar els febles llaços socials i culturals que ens uneixen com a classes treballadores.
Fa uns dies Díaz Ayuso, la presidenta de la Comunitat de Madrid, va caracteritzar de “delinqüents” als habitants d’una barriada de Madrid, per tenir enganxades la llum i l’aigua i no poder pagar el lloguer. Les seues paraules s’emmarquen dins del relat de criminalització i l’odi a les persones vulnerables i pobres -aporofòbia-.
És una estratègia intel·ligent de la qual ja van fer ús a l’Alemanya nazi per convèncer a una ampla majoria social del fet que l’enemic intern eren els partidaris d’esquerra, els jueus o els gitanos. També aquí, durant la dictadura franquista, titllaven d’enemics als maçons i als socialistes, comunistes i independentistes i, de pas, carregaven contra les persones pobres. És fàcil assenyalar a l’altre individualitzant la conducta, se li estigmatitza despullant-ho de qualsevol rastre d’humanitat i d’aquesta manera es comparteix la idoneïtat del càstig.
Hi han famílies treballadores amb dificultats, on els adults estan en l’atur, on les prestacions socials no arriben o no son suficients, on la immobiliària les amenaça de ser desnonats si no paguen el lloguer que, en algun moment, podrien no tindre més remei que enganxar la llum de la llar i que, malauradament, no es senten al·ludits quan les assenyalen i els etiqueten. La píndola anestesiant ve embolicada en la soflama del nacionalisme espanyolista. Un discurs que va en contra dels seus propis interessos, ja que la dreta extrema està en contra del fet que solidàriament l’Estat protegisca als seus ciutadans més vulnerables, amb iniciatives com, per exemple l’Ingrés Mínim Vital.
Preocupant és que aquest discurs que individualitza les conductes, que assenyala i etiqueta, encara travesse de manera perillosa al model i als professionals que es dediquen a rescatar a les persones, com per exemple els Serveis Socials. Encara hi ha professionals que acaben enjudiciant i prejutjant a les famílies apel·lant a la responsabilitat individual oblidant els factors socioeconòmics. No és perquè siguen professionals roïns, sinó perquè la mateixa normativa afavoreix les males pràctiques. Aquest impromptu afecta el tracte cap als seus usuaris i és clau per entendre l’escletxa que hi ha entre l’administració i les famílies treballadores pobres a les quals se les exclòs dels seus drets com a ciutadans.
Tanmateix els polítics de l’esquerra possibilista abracen sense crítica aquests postulats quan governen. Per una banda les famílies usuàries dels Serveis Socials no son un calador de vots i sí una població ”problemàtica” i prefereixen, en comptes de invertir en garantir drets- una visió integral i multi-professional de la situació de pobresa-, donar més protagonisme i més pressupost a les polítiques coercitives -més policia-. Per altra, no se qüestiona amb valentia la insolidaritat i l’egoisme de les empreses de subministraments bàsics o dels gran propietaris de vivenda. Els quals no tenen reparo en tallar l’aigua, la llum o desnonar a famílies, apel·lant al seus beneficis, en temps de crisi de la Covid.
La forma de pensar i actuar aporofòbica, que la dreta està impulsant i està aprofitant, no es pot subestimar doncs està a camí de convertir-se, amb el suport d’alguns mitjans de comunicació, en un constructor social. Aquest són alguns exemples de com està calant fins a la medul·la del sistema.
Cal per tant una resposta urgent des de les administracions i governs per anul·lar aquest relat. Es necessari revisar la legislació per trencar amb pràctiques que etiqueten i perpetuen la responsabilització individual. Es necessari més inversió i més professionals als serveis socials però també ser molt contundents amb la intolerància, el racisme, la xenofòbia i l’aporofòbia. És fonamental fer front als lobby’s de les empreses de subministraments bàsic i, una obligació dels poder públics, no permetre els desnonament per impagaments.
A la ciutadania ens toca, com sempre, organització i mobilització per lluitar pels nostres drets i contrarestar l’impacte de la propaganda de la dreta extrema.