Artículo de opinión de Sergi Cremades, miembro d’Anticapitalistes
Inqüestionable és que un sector serveis agreujat per les mesures sanitàries és l’hostaleria. En comparació, per exemple, a les grans superfícies i supermercats que segueixen oberts. Però també és reial que no hi ha cap evidència científica que demostren que no són un sector amb gran potencial i vector de contagi i propagació. Tot el contrari, per a la OMS és un dels principals focus de contagi. Estarem totes d’acord que si el que volem és anteposar la salut als beneficis aquestes mesures són necessàries. No és un capritx de les autoritats sanitàries i dels governs. Però clar, quan bars i restaurants no tenen més remei que tancar unes quantes setmanes i/o adaptar-se a les noves restriccions però altres sectors productius no, hi ha un greuge comparatiu.
Deixant a banda comparacions l’hostaleria, juntament amb el turisme i el comerç és un dels sectors econòmics perjudicats d’aquesta crisi i és per això que des de la Generalitat i des del Govern central se n’han anat implementant mesures per minimitzar l’impacte de la crisi Covid. Recordem en primer lloc els ERTO, més de 473.000 treballadors segueixen en la situació d’ERTO relacionat amb el SARS-CoV-2. Per a facilitar l’accés a liquiditat a les empreses del sector, el Govern va habilitar la línia d’avals COVID-19 de l’ICO. L’any passat s’havien avalat 41.500 M€ de préstecs a més de 256.000 empreses del sector turístic, hostaleria i comerç. Uns avals que s’afegeixen a altres 400 milions d’euros de la línia COVID. Tanmateix segons el Banc d’Espanya, 40.000 autònoms del sector s’havien beneficiat de la moratòria legislativa de deutes hipotecaris. De la mateixa manera, s’han concedit 1.647 moratòries hipotecàries específiques per a immobles afectes a una activitat turística. El saldo viu era de 1.800 milions d’euros. Altres 40.000 han vist suspeses les obligacions derivades dels contractes de crèdit sense garantia hipotecària.
Mesures que disten molt de les que van tenir, en la crisi global de 2008, milers de famílies amb hipoteques les quals van perdre els seus habitatges perquè no es va implementar cap mesura des del govern central per pal·liar l’impacte de la crisi financera i econòmica.
Ara amb el nou reial decret llei 35/2020, de 22 de desembre, els hostalers, entre altres, es beneficiaran de noves mesures extraordinàries dirigides a arrendaments de locals de negocis, mesures de suport en l’àmbit laboral i seguretat social, mesures extraordinàries en matèria de cotització vinculades als expedients de regulació temporal d’ocupació i ajornament de deutes tributaris. Sense comptar amb les ajudes directes que ha posat en marxa la Generalitat.
Mai, en la història de règim del 78, s’havia donat un suport d’aquesta envergadura al sector. Serà suficient? De segur que no, com tampoc han sigut suficients les ajudes directes i indirectes a les famílies més vulnerables. La desfeta és incalculable, la capacitat de l’Estat i les autonomies és limitada per anys de retallades, privatitzacions, fiscalitat injusta i fraudulenta i evasió fiscal al qual cal sumar el suport Europeu insuficient pel seu fonamentalisme neoliberal.
Perquè aleshores tanta bel·ligerància? Instrumentalització política de la dreta i extrema dreta? Efectivament una part important de l’hostaleria la componen empresaris de multinacionals, franquícies, cadenes, etc, que sempre han lluitat pels seus marges de beneficis a costa de la sobreexplotació dels seus treballadors. La precarietat del sector és ben coneguda per tothom. Aquests empresaris no dubtarien en aliar-se amb l’extrema dreta per aconseguir els seus objectius. Però de segur que hi ha empreses familiars i autònoms que no podem associar-los a interessos de classe concrets. Estan impregnats pels mateixos valors que els que evadeixen impostos o marxen a Andorra? Perquè des de fora les seues demandes són enteses com a individualistes i insolidàries? Han oblidat que pertanyen a una població que està patint diàriament per la virulència de la tercera onda de la pandèmia? Si el que pretenen, és mantenir el mateix nivell adquisitiu d’abans de la crisi, és que encara no s’han adonant del que està passant. La seua proposta d’ajudes directes no és justa ja que vincula la prestació a tenir o no un negoci. Pel contrari una renda bàsica d’emergència finançada amb un impost a les grans empreses asseguraria el dret a uns ingressos mínims per tothom independentment de la seua condició.
Egoismes i/o avideses a banda, el malestar de sector hostaler demostra el fracàs del model productiu. A la mínima turbulència, els sectors més febles, com el tan alabat «emprendedurisme», l’autònom, entra en crisi i necessita el bescantat «Estat» per poder sobreviure. No haurien d’aprofitar aquesta crisi sociosanitària i económica per a replantejar-nos el relat que glorifica els beneficis del mercat, però manté ofegats i autoexplotat a milers treballadors pel seu compte, en nom de llibertat de mercat? No caldria repensar, entre totes i tots, una eixida sistèmica més humana i saludable a la realitat que ens ha tocat viure? En definitiva estem afirmant que no és la mala gestió dels governs el que ens ha portat a aquest atzucac sinó el mateix capitalisme.