Tribuna de Opinión de Sergi Cremades
No és un secret que l’ona reaccionària internacional que recorre Europa s’ha consolidat en l’Estat Espanyol després de l’entrada en governs municipals i autonòmics de l’extrema dreta representada per Vox. El que no és tan conegut, i passa desapercebut per no estar en el focus d’atenció mediàtica, és que eixe pensament racista, xenòfob i aporofòbic ja estava penetrant en la nostra societat molt abans de la irrupció de l’autoritarisme reaccionari i, alguna cosa que em sembla molt greu, que el discurs d’odi a les persones pobres, immigrants, «a les i els diferents», és present, des de fa anys, en els serveis públics que paradoxalment estan dissenyats per a protegir les persones «excloses» i més vulnerades de sistema.
El racisme i la xenofóbia, són armes que té l’autoritarisme reaccionari per a disciplinar a la població. El futur és incert per les guerres, pandèmies, el canvi climàtic i les crisis econòmiques. El model neoliberal ha fracassat, no dona resposta a les necessitats de la gent i només acumula riquesa una xicoteta elit financera. La línia del progrés s’ha tallat. Ja no tindrem un nivell de vida millor que els nostres pares o avis. Els recursos són escassos i, en un sistema on el repartiment de la riquesa és injust, es llança la idea que no hi ha per a tots i totes. I si no hi ha per a tothom? Qui està dins i qui queda fora? La por i la incertesa obrin la porta a propostes reaccionàries aprofitant la fictícia guerra de religions, la insolidaritat o la intolerància cap «l’altre». Siguen pobres, musulmans, gitanos o el que pensa i sent diferent.
L’aporofòbia o odi a les persones pobres, és el relat «individualista», cada vegada més estés, que culpabilitza a les persones pobres de la seua situació, sense tindre en compte, el context socioeconòmic, la situació estructural familiar i psicosocial de partida. Se’ls considera paràsits socials per tractar de beneficiar-se d’un patrimoni (social) que no mereixen. L’aporofòbia pot entendre’s com una psicosociopatologia (Sobremonte, Rodriguez, Ferrán, Beloqui, 2019) que sorgeix de la reacció social immunològica enfront dels pobres considerats enemics i, per tant, reduïts a mers delinqüents.
Sempre hi ha hagut professionals del sector social que es creuen amb l’autoritat moral de jutjar a les persones pobres. Però és molt greu que cada volta hi haja més veus als equips tècnics que simplifiquen la seua intervenció fins a tal punt que no és distingeix la seua funció de la d’un policia perseguint el delit i a la caça de fraus i estafes. El més aterridor és que, d’un temps a esta part, està calant el discurs pel qual la majoria dels usuaris i usuàries dels serveis socials són unes «pocavergonyes», que intenten «enganyar» per aprofitar-se de les «ajudes».
El que no s’entén és que en moltes ocasions el que estes persones senten és una gran quantitat de «vergonya» a conseqüència de diferents violències humiliants tant materials com psíquiques o simbòliques a les quals la nostra societat sotmet a les persones pobres. Esta amalgama de sentiments produeix, la qual cosa Honneth (1992) descriu com, «nuc sociopsíquicos» que fan molt complicat provocar canvis en els seus processos vitals.
Quan esta «ideologia de l’odi» ja present en les institucions, es troba amb estructures orgàniques, com la Renda Valenciana d’Inclusió, s’afavoreixen, encara més, pràctiques punitives. S’utilitza la contraprestació, ara eufemísticament denominada «compromisos», per a imposar un model d’intervenció social coercitiu que opera des del control per a modificar individualment la «conducta» incorrecta. És com si a un pacient amb emfisema pulmonar se li
negués el tractament sanitari per haver rebutjat un pla per a deixar de fumar. Esborrant d’una plomada dècades metodològiques inclusives, on la persona és el centre de l’atenció i la intervenció social i es justifica l’anàlisi tendenciós on preval la individualització del problema.
Als serveis socials aquest és un debat vell. La delgada línia que separa el convenciment voluntari de la imposició es dilueix. És per això que mentre la concessió d’una prestació social depenga de determinades contrapartides o compromisos no sustentat en el respecte i l’empatia radical, deixant a la persona a l’atzar de professionals i equips, en els quals el discurs hegemònic és l’explicació l’individualista de la pobresa o l’odi a les persones diferents, s’estarà vulnerant el dret subjectiu d’aquests usuaris.
La centralitat del binomi «progressisme versus ultradreta» i, per tant, la falta d’autocrítica a l’aposta pel governisme d’esquerres, no han frenat esta perversa deriva reaccionària, tampoc dins de l’aparell que anava a desenvolupar l’escut social i on no ha parat de créixer l’assistencialisme punitiu. I ara la pregunta és: com desprogramar la «ideologia de l’odi» que ja impregna una part important de les institucions socials i que condiciona la seua finalitat i, per tant, els seus resultats?
Sergi Cremades Fernández. Educador Social.