Artículo de opinión de Sergi Cremades.
Fa ara uns quinze anys vaig visitar la encisadora vila de Mauthausen a l’alta Àustria. Les aigües del riu Danubi banyen la ribera sud d’una bella i típica ciutat austríaca que per a desgràcia seua va donar nom un dels més grans i esgarrifosos camps de concentració i extermini Nazi. Hitler va manar construir-ho, a final dels anys trenta, aprofitant unes instal·lacions d’una pedrera que es troba a la zona i on van ser assassinats més de noranta mil persones entre jueus, soldats, sobretot polonesos i russos, gitanos i presos polítics, entre ells, més de cinc mil espanyols republicans.
Un passeig lleuger a peu entre camps cultivats i cases amb jardins difuminades en un paratge muntanyer ens apropa a l’entrada principal de Memorial. I dins la brutal realitat històrica. Milers de presos van ser morts a colps durant les extenuants jornades de treballs forçats a la pedrera, abatuts a tirs com conills, assassinats mitjançant injeccions, morts per congelació quan, en ple hivern, els soltaven pel camp banyats a cosa feta o espentats al buit, per diversió, des de dalt de la pedrera on treballaven. Almenys deu mil docents presos del camp de concentració van ser assassinats mitjançant gas letal en la cambra de gas que encara roman al Memorial com un record la barbaritat que pot cometre el ésser humà al bell mig de la vella Europa. Una visita que recomane com exercici de memòria i fer front a tota mena de negacionismes.
De regrés a l’estació de Mauthausen em va envair una reflexió. Els i les veïnes del poble eren conscients del que estava passant, arribarien els sons dels tirs, els ecos dels crits en caure al buit o l’olor nauseabund que emanava de la gran ximenera del crematori. Per arribar a un nivell de paràlisi irracional tal, no només es pot mitjançant la por i el sotmetiment, hauria d’haver-hi un consens respecte al perquè es tractava així a una part de la humanitat. El procés de deshumanització que afona les seues arrels en el racisme estructural i el supremacisme, contava com una maquinària de propaganda molt potent per negar la realitat o fins i tot justificar-la. Però no era suficient. A pesar dels horrors de la guerra, aquests veïns i veïnes del poble es beneficiaven indirectament de les estructures de dominació imperial que volia salvaguardar el III Reich i, per tant, l’extermini era un mal menor necessari. Això sí, mitigada la seua consciència després del procés de deshumanització. Que comptaria la historia si aquest ciutadans hagueren pres consciència de la seua, inconscient o no, complicitat i hagueren fet front al nazisme?. Mai ho sabrem però si que hauríem de traure lliçons del nostre passat recent.
Huitanta anys després, les estructures de dominació segueixen ben greixades. La propaganda d’odi que s’aprofita del substrat racista i supremacista hereu de les estructures colonials occidentals justifiquen un any de genocidi televisat a Palestina. Més de quaranta cinc mil morts, onze mil dels quals són xiquets i xiquetes i encara els governants europeus es neguen a aturar a l’entitat sionista. Occident segueix llançant la consigna fal·laç del dret a defendre’s d’Israel encara que no se sostinga. El pitjor de tot és que és relativament fàcil assumir eixe relat perquè s’ha naturalitzat.
El que Mauthausen ens pot ensenyar és que l’Europa neoliberal es va construir a costa de l’espoli, l’explotació, les desigualtats, l’opressió i la dominació arreu del món, també als territoris i minories culturals i nacionals a casa nostra, que aquestes estructures arriben fins hui en dia, i que aquesta cosmovisió està interioritzada i forma part del substrat cultural occidental-capitalista. Per acabar amb el racisme, l’odi i la deshumanització de l’altre, que donen pas als pitjors horrors i als pitjors monstres, com ara el sionisme, no és suficient amb educació, és necessari també fer un exercici d’autocrítica col·lectiva per poder entendre com la ciutadania d’occident ajudem a perpetuar aquests estructures de dominació i mesurar el nivell de responsabilitat que ens pertoca. Tanmateix, cal tenir clar que els canvis només seran viables prenent partit per altre món necessariament post-capitalista. Que no ens passe com als veïns de Mauthausen!