Artículo de opinión de Sergi Cremades
En ocasions anteriors he intentat posar-me en el lloc de les classes treballadores que assumeixen els postulats de les dretes i extremes dretes. Un exercici d’empatia política que m’ha servit per a relativitzar la meua perplexitat davant un fet que va en contra de tota lògica i que no en poques ocasions em podia haver arrossegat a la decepció més absoluta per l’espècie humana. Tanmateix, ha sigut una eina per a desentranyar els factors materials, polítics i psicosocials que poden operar en la psique de la gent per a interioritzar, normalitzar o posar-se de perfil davant conductes i posicionament que paradoxalment, a mitjà i llarg termini, juguen a la seua contra. I, sobretot, per poder armar hipòtesis estratègiques que puguen provocar canvis en les majories socials. Totes estem plens de contradiccions, i per això mateix el meu esforç per l’empatia radical. Tinc proves, està escrit!.
Però hui necessite assenyalar a eixe grup de gent, mai avantguarda, mai militant, mai activista “neocon” que en altre temps no haguera alçat la veu o no s’haguera exposat públicament i, que ara no para d’exterioritzar amb total impunitat els seus pensaments aporofòbics, racistes, xenòfob, homòfobs i islamòfobes.
Vaja per davant el meu més absolut menyspreu a aquesta gent covard que exerceix una labor central en la construcció d’allò que denominarem el “poble fatxa” que no és més que la penetració de la doctrina neoliberal i ultraconservadora en el sentit comú d’una part cada volta més important de la ciutadania.
El cunyadisme d’extrema dreta és eixe que no té cap complex perquè sap que el seu discurs d’odi és ben rebut, té audiència. No estic parlant necessàriament dels voceros i youtubers, sinó de gent sense tanta repercussió, gent molt propera, al curro o al gym o fins en la mateixa família. El seu modus operandi és senzill però a voltes difícil de detectar. Si mes no t’ho esperes llançen les seues soflames buscant la complicitat del públic sabent-se’n protegits per la dretització de les consciències. Són molts.
Exemples n’hi han per plenar rius de tinta. Missatges aparentment innocus com “no té diners per a menjar, però si per a tabac”, realment són dards enverinats que apunten directament a la línea de flotació del sistema públic de Serveis Socials, ja que individualitza i responsabilitza de les problemes socials a les persones i no al sistema que els provoca. Uns defensen les bondats del mercat des de l’estabilitat i la protecció d’una ocupació pública, altres aprofiten per a llançar missatges derrotistes o simplement vomiten “boles” seleccionades des de la seua “xarxarfatxa” i finalment estan es creuen empresari i es defensen com a tal, perquè comparteixen l’”em” d’emprenedors.. Tancar-li la boca fa deu anys era més fàcil. Ara embravits, quan intentes parar-los els peus utilitzen eslògans recurrents com “no me vendas la moto” que busca no sols immunitzar-se de qualsevol crítica, reforçant la seua inflexibilitat d’idees sinó també encasellar a l’adversari afeblit a l’estar en minoria. El poble fatxa ja és un fet.