Com els llops gegants que van ser desextingits, sembla que ha reaparegut “el senyoret”. Eixe que obliga als seus treballadors, i al seu servei d’empleats domèstics, a dirigir-se a ell, o ella, com a “don,… o doña”. Aquest espècimen humà, marca el seu territori, assenyala les diferències entre ells, que ostenten el poder, perquè tenen els diners, de la resta que hem de vendre la nostra força de treball a canvi d’un salari i, que a més, ens obstinem a parlar una llengua localista i de “paletos” que no serveix per a res.
Igual que als llops blancs, que resulta que no han sigut ressuscitats, com ens va fer creure la propaganda comercial, sinó que són llops grisos alterats, als senyorets els passa el mateix. No són una reminiscència del passat, sempre han estat, però ara, alterats per la crisi sistèmica que accelera les desigualtats socials, la incertesa que provoca la descomposició del model neoliberal, però sobretot la baixada dels seus guanys, els ha tornat perillosos i impredictibles. Com li passa a l’autora de les idees que va provocar la meua rèplica.
L’article, de la qual he batejat com a la senyora “Doña”, supura elitisme i classisme. No són com la resta dels mortals, són una altra cosa, pertanyen a una altra classe, i cada vegada és més evident. Però els seus arguments també destil·len supremacisme cultural i lingüístic. Encara que nascuts ací, per moltes generacions, ells no contemplen cap tret cultural que no siga l’espanyol, perquè quan Espanya era “una, grande y libre”, però es prohibia, baix pena de presó, parlar el valencià, a ells els anava molt bé amassant poder i riqueses, moltes d’elles usurpades a les seues veïnes i veïns vençuts. Per això quan parlen de llibertat costa creure que parlen de la llibertat dels altres, dels que no són de la seua classe.
A més a més seria interessant recordar que al llarg història, els únics que han intentat sotmetre’ns a la seua homogeneïtat lingüística, ací a les nostres terres, van ser la monarquia borbònica en 1707 i la dictadura franquista a 1937. Unificar tots els territoris imposant una sola llengua servia millor als seus interessos de classe. Acabar amb els Furs i la persecució del valencià en la sanguinària dictadura franquista, potser va contribuir més del que pensem en la minorització de la llengua nativa.
Com és evident l’activisme lingüístic no comença amb la transició, es porta segles de resistència. A l’inici de la democràcia, l’Estatut d’Autonomia i la Llei d’Ús i Ensenyament en valencià van suposar un intent de saldar un deute històric amb la llengua dels i les valencianes. Evidentment no va donar els resultats esperats. Des del minut un, les classes dominants, hereves del franquisme, van aprofundir en l’estratègia de terra cremada: cap avantatge per als pobles i classes populars assimilades. Les elits, com la senyora Doña, molt bé representats pels partits de dretes i d’extrema dreta van aplicar la màxima llatina de “divide et impera” per a sembrar l’odi entre els pobles. Són ells, amb el discurs secessionista lingüístic, els que volen dividir i enfrontar a les classes treballadores valencianes, carregant contra les mesures de protecció i desenvolupament d’una llengua afeblida per segles d’atacs constants .
Com a professional de l’àmbit educatiu puc assegurar, al contrari del que s’afirma l’article, que tant el bilingüisme com el multilingüisme permeten un major desenvolupament d’habilitats cognitives com la lectoescriptura i millors coneixements respecte a la diversitat cultural existent. Facilitant així l’adaptació social, l’autoconfiança i l’autoestima dels nostres fills i filles.
El que escriu, de mare manxega i iaia andalusa i, educat en castellà, orgullós de la seua identitat mestissa, però també de recuperar l’estimada llengua dels seus avantpassats paterns, sap que les llengües són sistemes de comunicació propis d’una comunitat i que conformen les senyes d’identitat d’aquesta. Totes les llengües són patrimoni de la humanitat. Haurien de protegir-se totes i no ser instrumentalitzades per una minoria casposa.
Sergi Cremades. Educador Social