Als defensors del lliure mercat se’ls ha acabat les idees i la creativitat. Ho veiem en totes esferes de la societat. Un exemple palmari és la indústria del cinema i l’entreteniment Ianqui negoci que forma part de l’aparell ideològic del poder que té com a objectiu generar consensos socials i culturals al voltant seu. Els empresaris del cel·luloide no en tenen prou amb migrar a les plataformes digitals per a mantenir intactes els seus beneficis. Recorren a remakes, reboot, spin–off, seqüeles, preqüeles,… tot per nostàlgia de temps passats on aquesta indústria dels somnis, com una cornucòpia, no parava de fabricar bitllets al mateix temps que difonien els valors individualistes de la ideologia del Sacre Imperi nord-americà. Ara, la seua deriva ens anticipa una crisi més profunda: el declivi de l’hegemonia occidental tal com el coneixem.
La presa del poder per part de pallassos com Trump també són símptomes de la decadència de les polítiques econòmiques dominants fins ara i del gendarme mundial que les facilitava. Les polítiques autoritàries i reaccionàries i, en aquest context, l’escalada armamentística europea, per desgràcia, són una nova versió d’una pel·lícula molt antiga. Les soflames militaristes dels polítics europeus no són degudes a un interés recent per la ciutadania europea i per la por a una suposada invasió Russa. En 1914 i en 1941 després de dues crisis econòmiques brutals per a les classes treballadores, els Sánchez o els Von der Leyen d’aleshores ja feien sonar els tambors de guerra contra l’adversari per defensar els seus interessos interimperialistes. Una Europa que ara ha inventat nous enemics per a desviar l’atenció del seu alentiment econòmic. Volen “rearmar-nos” contra un rival que en la pràctica <té tres vegades menys població que la UE, deu vegades menys poder econòmic i tres vegades menys despesa militar que la Unió Europa i que, en tres anys de guerra a Ucraïna, només ha sigut capaç d’ocupar el 20% d’eixe territori> tal com recorda el professor anglo-libanés Gilbert Achcar.
També és un nou remake la política proteccionista de Trump doncs ja al principi del segle XX, el seu antecessor, el president McKinley va introduir un dràstic increment dels aranzels tal i com assenyala l’economista argentí Claudio Kartz. El magnat, histèric per recuperar l’hegemonia estatunidenca enfront de la Xina, oblida que les condicions actuals no són les de finals del segle XIX quan s’iniciava expansió neocolonial dels Estats Units. De manera estrambòtica el que pretén és <restaurar l’hegemonia del dòlar al món, reduir el dèficit comercial i incentivar la repatriació de les grans empreses> ( Kartz C. 2025). Jo vorem si no ens arrastra amb el seu “capitalisme polític” a una situació global insostenible de no retorn.
Els símptomes de l’ocàs de la globalització i les polítiques desregulacionistes i antiintervencionistes dels mercats són evidents, ja que no s’ha resolt la crisi de beneficis dels poderosos i ha empitjorat les condicions de vida i les perspectives de futur de les classes treballadores del nord global. El mal és que quan allò que tenim s’enfonsa, però no s’acaba d’albirar una alternativa, és quan apareixen els monstres.
El progressisme socioliberal, sense qüestionar d’arrel l’impacte que han tingut entre les famílies les polítiques socioeconòmiques imposades per la globalització, aposten per reforçar la vessant bel·licista i militarista europea en un intent desesperat de mantenir els privilegis i l’estil de vida del nord global pensant, insensatament, que els drets socials i laborals i les llibertats personals no acabaran afectades. Això sense comptar el fet pel qual ens pot abocar l’esclafit d’un conflicte bèl·lic al bell mig d’Europa amb armes nuclear com a protagonistes. Pel que podrien estar més a prop del que pensem d’un dels escenaris apocalíptics que ens ofereixen infinitat de sèries i films en les plataformes digitals.
Aquesta política temerària, i suïcida, de l’EU esdevindrà, inevitablement, en una catifa roja perquè s’imposen els discursos i les polítiques autoritàries i reaccionàries de les extremes dretes, que són, al cap i a la fi, l’expressió política d’un capital assedegat de rendibilitat amb voluntat de reposicionar-se, ja sense carasses i caiga qui caiga, en el nou ordre mundial que s’està forjant. Prefaci, a manera de nova versió o remake polític, de la presa del poder dels feixismes als anys trenta i que tanta mort i destrucció van generar a la vella Europa.
Sergi Cremades.