Llig en diferents mitjans digitals del perill imminent l’expansió de les “idees racistes” com si aquestes pul·lularen per ací com qualsevol germen o virus i com les dretes extremes instrumentalitzen i s’aprofiten de les classes populars amb menys “cultura” per a inocular aquestes idees per fer-les majoritàries.
D’una banda supura un sentiment de derrota lacrimogen que ja avorreix. Perquè genera un immobilisme paralitzant entre la ciutadania i entre les capes més conscients de la classe obrera. En donar per perduda la batalla i ser una qüestió de temps la fascistització de la societat, sucumbim al que Sun Tzu, en l’Art de la Guerra, va definir com perdre en el pla teòric i mental. D’aquesta manera l’extrema dreta ja ha guanyat abans de donar-se la batalla.
D’altra banda, també conté una càrrega d’elitisme i classisme perquè caracteritza les capes més humils de la societat com a incultes i fàcilment manipulables. Quan el racisme i la xenofòbia té una component transversal entre totes les classes socials i es fa més que evident entre les classes mitjanes depauperades que es resisteixen a perdre els seus privilegis de classe i que a més compten amb el suport inestimable de les elits. Això sense parlar del racisme institucional que opera des de dins de la bèstia i que és una eina ben greixada que s’utilitza per a disciplinar i ordenar a les classes subalternes. La injuriada “guerra entre pobres” és una versió actualitzada però igual de paternalista d’aquella visió dels “miserables” que culpava a les seues baixes passions i instints més bàsics de la seua incultura i la seua barbàrie. Alguna cosa que només podia provocava menyspreu i desdeny i a vegades també compassió per part d’una suposada superioritat moral dels rics, aquests instruïts i versats.
No, el que ha passat en Torre-Pacheco i en altres parts del nostre territori no és perquè les capes més vulnerables hagen sigut seduïdes per un “intel·ligent discurs racista”. Això és el resultat d’una lluita de classes desigual, on les elits i les burgesies nacionals amb interessos concrets en el camp i altres sectors, de manera estructural, utilitzant l’Estat i als seus mercenaris d’extrema dreta, vol mantindre els seus privilegis i, en el cas de Múrcia, continuar tenint en situació de semiesclavitud als i les treballadores migrants. També en altres sectors econòmics com el de serveis. Sense contractes, amb salaris irrisoris, en condicions laborals precàries i sense cap mena de dret. A 2007 tres empresaris Paqueros van ingressar a la presó per defraudar a hisenda, en 2024 van ser detinguts 23 persones per explotació laboral a immigrants i al març d’enguany van detindre a vàries persones, altra vegada per explotar laboralment a ciutadans estrangers en situació irregular en uns tallers de reparació de vehicles. No és casualitat que l’extrema dreta coneixedora de la realitat laboral de la població s’acarnissara amb els més febles. Modus operandi dels neofeixismes. Ací el ultranacionalisme que defensen rebutjar qualsevol acord que limite la llibertat de l’Estat-nació per a determinar les seues polítiques econòmiques es concreta en la defensa de la “llibertat” d’aquests empresaris per a mantindre la seua patent de cors en tallers, camps i hivernacles.
En una població on el 30% és migrant, provocar la por i caceres racistes com aquesta obeeix dos objectius ben planificats. D’una banda generar entre la població amb drets un enemic incert, deshumanitzat, però pròxim, i aprofitant l’antiga animadversió cap al islam, per on justificar la inseguretat que provoca el sistema capitalista i el seu injust repartiment de la riquesa. Dividint i separant encara més si cap a les classes treballadores per a enterrar, d’una vegada per sempre, l’instint de classe que ens pot tornar a fer perillosos per als poderosos. Per un altre, el sotmetiment de la mà d’obra migrant perquè no s’autorganitze i es defense dels abusos dels empresaris i mantindre així la sobreexplotació laboral en el camp, als tallers i als serveis. Divide et impera!
No donem per pèrdua la batalla, no pensem que aquests és només un procés educatiu des de les aules o des de fora amb els sectors socials amb menys recursos, o una presa de consciència individual. Com ens ha demostrat sempre la història, això és una cosa que hem de fer en comú, és una qüestió de reforçar els nostres llaços de classe, de construir eina social que ens acoste, que reconstruisca comunitat. Una comunitat oberta, inclusiva i participativa que defense els interessos “comuns” de la gran majoria, que assenyale i que revele on estan realment els problemes: en el model económic i social capitalista. Que done la batalla per canviar la correlació de forces i que propose solucions col·lectives on se done cabuda també l’autorganització dels i les treballadores migrants. Perquè como diu la consigna, nativa o estrangera, la mateixa classe obrera!!.
Sergi Cremades
Deja una respuesta