La línia que separa el civisme i la barbàrie
Vull començar este escrit contant una anècdota: l’altre dia, juntament amb un grup de companys i companyes del Bloc, vaig estar repartint propaganda electoral per Novelda. A poqueta nit, em vaig aproximar a un home que descansava en un banc d’enfront de la parada de taxis, el vaig saludar i li vaig preguntar si volia conéixer les propostes del meu partit. L’home, d’aspecte molt seriós i circumspecte, em va mirar de gaidó i em va dir amb rotunditat:
– No. Yo soy del Partido Comunista.
La negativa va quedar un poquet brusca, i això em va descol•locar d’inici. Però quasi immediatament vaig ser conscient que la resposta d’aquell home m’havia alegrat de deveres: era una demostració de principis, d’ideals, de conviccions. Per això, en aquell moment, jo li vaig respondre, sincerament i amb un somriure ben visible:
– Molt bé! No passa res. Els desitge també molta sort!
Tal volta sorprenentment, l’home, com a resposta, em va dedicar un altre somriure i, abans que nosaltres reprenguérem el camí, em va dir, amb un gest de complicitat:
– Igualmente.
En la innòcua historieta que acabe de contar, sura per damunt de tot un concepte que a voltes, lamentablement, se’ns oblida d’usar: el respecte. Els qui em coneixen saben de sobra que els meus ideals no coincideixen amb els del comunisme, però també saben que sent admiració i respecte per aquelles persones que van lluitar per les seues creences en temps més aspres que els actuals. Més encara: eixa admiració i respecte, els sent i els sentiré per tots aquells que participen en política altruistament i que defensen valors com la igualtat, el progrés, l’ecologia, la sostenibilitat o la cultura, siguen quines siguen les sigles per les quals es presenten.
A pesar del que acabe de dir, a voltes es produeixen fets que, desgraciadament, ens fan evident que civisme i barbàrie estan separats per una línia massa fina. Mentre que el grau de civisme d’una societat es mesura en termes de respecte i educació, el grau de barbàrie es computa en termes d’intolerància i amenaces. Quan proliferen les veus que insidiosament ataquen les persones i que no accepten la diferència de criteri, s’estan danyant irreversiblement els fonaments de la convivència i s’estan sembrant discòrdies que faran germinar odi i intolerància. I eixa deriva nihilista se sap com comença, però no com acaba. Tant de bo no passen d’unes estúpides pintades, d’algun article ple de desficacis i d’alguns comentaris poc o gens afortunats.
Davant de tot això, vull subratllar que el Bloc a Novelda i la Coalició Compromís al País Valencià presenten un projecte valencianista integrador que no és, en cap cas, excloent. Tot el contrari: som un partit polític que integra el progressisme, l’ecologisme i el valencianisme polític, però absolutament respectuós amb les altres forces polítiques. Des de la diversitat que fem nostra, vull apel•lar amb este escrit a la responsabilitat i el respecte de tots i cap a tots. En la societat que hem dissenyat, cabem tots si sabem vore les virtuts de les nostres diferències. L’alternativa a això només és l’odi i la persecució. I ja en vam patir massa en el segle passat.
Fa temps que no llegia un article d’opinió tan constructiu, clar, curt, conciliador i encertat com este. Enhorabona!, senyor Martínez.
Felicidades, Juli, por este artículo tan explicativo y, sobre todo, tan conciliador y respetuoso.
No sé si cundirá el ejemplo, pero al menos ahí dejas el sello. Gracias.
Este decobriment que has fet i que intentes transmetre és recent? I si no és recent, intentes transmetre’l ara per qué estem en campanya electoral o és «por casualidad»? Bueno, no està mal. En el meu poble hi ha un dit «Más vale tarde que nunca». Grácies per les teues aclaracions fonamentals i Bona sort!
Habiendo entendido y compartiendo plenamente el fondo y la forma de su artículo permitame que le haga una puntualización basándome en una opinión puramente personal.
Insisto entiendo y comparto todo su artículo.
Me queda una espinita clavada al ver la respuesta del señor comunista. ¿Acaso ya lo había aprendido todo?. ¿No había nada que mejorar?. a mi, como he dicho anteriormente, de forma personal, no me gustan las banderas, ni la fidelidad ciega. Si me hubieras ofrecido a mi el papelito lo hubiera cogido y leído, tal y como hice con los del Pp, los de IU, y los vuestros. Y hubiera buscado algo mejor que mi pensamiento, aun a sabiendas de era mucho más que probable que no hubiera encontrado nada.
Gracias y enhorabuena por el artículo señor Juli.
M’agradaria tindre contacte directe amb tu per E-Mail, perquè vull conéixer unes coses. Pot ser?