Artículo de opinión de Brauli Montoya, Bloc Nacionalista Valencià
Sembla exagerat aquest titular però, si ho penseu bé, no ho és gens. El bipartidisme o, allò que és equivalent, la bipolarització de l’electorat entre només dos opcions: una de dretes i una d’esquerres, faciliten que governe cada volta un partit en exclusiva. I què vol dir “en exclusiva”? Doncs que té la facultat de fer allò que li plaga perquè no té cap control des de “dins”. Des de “fora” per descomptat que en té, l’altre partit, el que queda en l’oposició, però ja no és igual… En tot cas, el partit opositor pot arribar a temps per a denunciar la corrupció… i així fins que li toque governar a aquest últim. Aquest era el sistema que hi havia a Espanya durant la Restauració, en el segle XIX, i els cacics corresponents ja s’encarregaven paternalment de “dirigir” les votacions “populars”. Ara sembla que tots els mitjans de comunicació estatals i autonòmics s’han aliat perquè el bipartidisme torne a instal•lar-se entre l’electorat espanyol (per això només parlen del PP i el PSOE). Fins i tot estan tornant els vells cacics: què és, si no, Carlos Fabra, de Castelló, finalment imputat després de molts anys d’impedir que els jutges prengueren possessió del jutjat des d’on havien de jutjar-lo? Però també en tenim de moderns i “elegants”: Francisco Camps i Ricardo Costa, els del cas Gürtel, sempre amb un somriure d’anunci a la boca. O també en tenim de cutres: Alfonso Rus, l’alcalde de Xàtiva, el “Gran Insultador” dels mestres i de tots aquells que intentem recuperar la dignitat per a la nostra llengua.
Com veieu, en tenim de tota mena. I tots del mateix partit? Ara sí, però en el passat n’hem tingut també de l’altre. No recordeu el “Gran Aprofitat” del Roldán? Des d’allò més insignificant, com va ser accedir a la seua carrera política amb una titulació acadèmica falsa, fins a córrer totes les “aventures” que la majoria absoluta del seu partit li va permetre… És clar que això ho facilitava, i ho facilita encara, una llei electoral que restringix la diversitat política; segons diuen, perquè “puguen governar” els qui tinguen una mínima majoria, però ara ja sabem que és perquè “puguen corrompre’s” tranquil•lament.
I ja arribem a Novelda. El partit en l’oposició s’ompli la boca constantment dient que governem una coalició de molts partits i que això és un desgavell a l’hora de conduir un municipi. En primer lloc, cal dir-los que el govern és de dos forces polítiques, una de les quals és una coalició (COMPROMÍS) que ja havia tancat el seu pacte prèviament a dins dels tres partits que la componien. I en segon lloc, que no hi ha cap partit dels integrants de la coalició municipal de govern que puga actuar arbitràriament perquè és fiscalitzat immediatament pels altres amb qui compartixen responsabilitat de governar.
Això no podria ser així si governara un partit amb majoria absoluta (com va ocórrer la passada legislatura a Novelda quan governava el PP en solitari, amb casos de possible corrupció que ara mateix es troben en els jutjats), el qual caldria controlar des de fora. Amb altres paraules: les coalicions són la millor garantia anticorrupció. Potser els partits coalitzats no podran acomplir tot el seu programa, potser es passaran més temps debatent totes les coses, però els ciutadans podran quedar-se tranquils que si hi ha infiltrat algun corrupte entre ells, li serà molt més difícil aconseguir els seus propòsits. De fet, aquest és el fonament de la democràcia: el pacte, la negociació i la cessió. Si volem conviure en un sistema democràtic amb els mínims problemes, hem d’establir mesures de control, però per a controlar-nos tots, perquè no existixen ni bons ni roïns: tots som humans i tots tenim “temptacions” (com ens ensenya l’església catòlica ben encertadament). I entre uns i altres hem d’establir les normes de funcionament per a no excedir-nos. Això ja ho sabien els nostres avantpassats valencians d’època foral: el cofre dels diners del Consell municipal havia de tenir més d’un pany i les claus havien d’estar en possessió de més d’una persona. Així que havien de posar-se d’acord per a oblir-lo junts.
