Artículo de opinión de Sandra Serrano i Mira
Terres del Vinalopó commemora el Dia de la Dona Treballadora amb la recreació del personatge Pippi Långstrump en una samarreta, com a símbol feminista.
Fa 75 anys, l’escriptora sueca Astrid Lindgren creà el personatge literari Pippi Långstrump, una xiqueta sense pèls a la llengua, que no s’acoquinava davant ningú, independent, salvatge, alegre; sovint, desvergonyida; a vegades, impertinent, però sempre pintoresca. En definitiva: transgressora. Es regia per una ètica personal basada en la justícia social i en el respecte a la llibertat. No debades, era capaç de comprar joguets a totes les xiquetes i tots els xiquets del poble i quedar-se per a ella el braç d’un maniquí.
Malgrat l’èxit internacional, no hi havia cabuda per a les trenes roges de Pippi Calcesllargues a l’Espanya de «les ales quietes, de les benes negres sobre carn oberta». Les tisores de Franco van censurar la publicació dels llibres d’Astrid Lindgren perquè consideraven la Pippi «antipedagògica». No serà fins als anys 60, moment en què hi ha certa flexibilitat respecte a la llibertat d’expressió, quan els lectors podran gaudir de les històries d’aquesta xiqueta extravagant.
La Pippi esmicolà els estereotips de la societat heteropatriarcal dels anys 40. El primer model que trencà fou el concepte de família tradicional. Òrfena de mare, vivia sense tutela i sense cap autoritat a una casa vella, anomenada Villa Villekulla. Mentrestant, son pare, un pirata de les mars del sud, s’escarrassava per donar continuïtat al seu regnat congolés.
Un altre patró cultural que la Pippi sacsejà fou la imatge personal. Vestia amb dignitat un tratge que ella mateixa s’havia confeccionat i no l’havia pogut enllestir perquè es va quedar sense tela. I no li importava. Portava una mitja color carabassa i una altra de verda per damunt dels genolls, calçava sabates prou més grans que els seus peus i es pentinava els cabells rojos replegats en dues trenes, que semblaven estirades amb fil d’aram. Podem dir que tota ella era antireglamentària. Desafiava, una per una, totes les convencions socials del que hauria de ser una xiqueta de 9 anys. Tant en l’aspecte físic com en el seu tarannà.
En aquesta edat, les nenes que havien crescut amb els contes de damisel·les sensibles, fràgils i elegants, solien somiar en ser princeses, abillar-se amb vestits de lluentons, casar-se amb un príncep i ser rescatades de tot perill. Per contra, la Pippi en representava un model alternatiu, una insubmissió als cànons estètics i una mentalitat rebel, atés que no s’adequava als paràmetres políticament correctes. Rebutjava les imposicions del patriarcat. Ella tenia unes altres aspiracions i era conscient del seu potencial. De fet, sabia salvar-se sola.
Posseïa atributs associats tradicionalment als homes: la força i la gosadia. Alçava Menut Tio, un cavall pigat, sense gaire esforç i de forma vigorosa. N’era conscient, del seu superpoder. Per aquesta raó, vivia sense por, amb la seguretat de poder defendre’s de les urpes de qualsevol lladre que volguera robar-li el cofre amb les monedes d’or, que l’ajudaven a tirar endavant.
Ara com ara, des de la Coordinadora per la Llengua Terres del Vinalopó reivindiquem la figura de Pippi Calcesllargues com una icona feminista. Necessitem deconstruir els estereotips de gènere i pensem que ella és una bona referència per als infants a les escoles. Cal educar les criatures en el respecte a la diversitat, ensenyar-los a estimar les diferències i a assolir la igualtat. Per a nosaltres, la Pippi és la xiqueta més pedagògica que trobem per a formar les noves generacions, que faran un món més just per a totes i tots. Així, aquest món serà divertit i creatiu. Com la Pippi.
Sandra Serrano i Mira
Coordinadora per la Llengua Terres del Vinalopó
