Art. de opinión de Juli Martínez, Bloc de Novelda

Governar és repartir dolor

El ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, per fi ha posat el fil a l’agulla i ha verbalitzat les consignes bàsiques del PP: la seua acció de govern consisteix a repartir dolor. Tot i que això, com tantes i tantes coses, depén, perquè resulta que el dolor sempre el reparteixen entre els mateixos, mentre que la loteria sempre li toca a Carlos Fabra o a Enrique Crespo (el del cas Emarsa, el de les traductores romaneses) i només la reparteixen entre els seus.

En el debat d’investidura de Mariano Rajoy, el diputat de Compromís al Congrés, Joan Baldoví, va finalitzar el seu discurs fent una referència a unes paraules de l’expresident brasiler, Lula da Silva: «volem polítics valents, disposats a servir begudes amargues, però que no recaiguen només sobre les esquenes de la classe treballadora». La doctrina del PP, és just la contrària: polítics fal•laços, que s’obliden de la gent i viuen en la seua bambolla de luxe, mentre l’amargor (el dolor) trenca l’esquena del poble.

Fa ja uns quants mesos, reclamàvem que les mesures d’austeritat havien de ser distribuïdes entre tots els àmbits per igual. Que no és admissible que un sector importantíssim de persones s’haja quedat sense faena i sense subsidi; que els funcionaris hagen perdut sobre el 30% del seu poder adquisitiu; que els autònoms aguanten com puguen amb l’aigua al coll mentre l’administració no els paga el que els deu; o que els pensionistes –que són alhora el nostre origen, el nostre exemple i el nostre referent– hagen de trampejar per a tindre la nevera mig plena i comprar les medicines que necessiten. Mentrestant, les partides pressupostàries destinades a l’església catòlica, a l’exèrcit i a la casa reial es mantenen pràcticament igual que estaven, ningú es planteja augmentar les taxes impositives a les grans fortunes i tampoc es combat l’economia submergida i els seus màxims beneficiaris: els empresaris indecentment rics.

El ministre de Justícia, evidentment, menteix quan diu que governar és repartir dolor. Menteix per omissió, perquè el PP només reparteix dolor entre els més fràgils, entre els que fa un parell d’anys eren classe mitjana i ara són classe baixa; entre els que eren classe obrera i ara són classe esclava; i entre els que eren classe baixa i ara són classe exclosa. Encara estem esperant –i millor serà que ho fem en una butaca, si en tenim– que el PP s’atrevisca a tocar els privilegis dels seus, dels rics, dels grans empresaris amb comptes suculents en paradisos fiscals (¿saben que si es regularitzaren els diners dels paradisos es podria acabar la fam en tot el món?), dels polítics corruptes, adulada i aduladora, d’una mediocritat que fa caure de tòs, dels cacics, dels amos, dels mafiosos que es creuen amb dret a esclavitzar el poble i a ser reverenciats amb genuflexions i besamans. A eixos, no els toca el dolor que reparteix Gallardón, ni Wert, ni cap altre dels nostres ministres. A tots eixos, els esperen ara unes vacances de nadal en la neu, uns viatges a terres tropicals o unes compres i unes operacions estètiques a Nova York.

El dolor es queda ací, en les cases de totes i tots nosaltres, en la necessitat imperiosa de reduir els gastos fins a la mínima expressió, en la tristesa de contemplar una nevera mig buida -en el millor dels casos-, en la desolació de fer reunions familiars sense alegria, amb el drama dibuixat en la cara dels que no poden treballar, amb la desesperació dels qui ja no poden pagar la hipoteca i senten la gelor de la guillotina del banc que els vol expulsar de sa casa, amb la pena, de vore els iaios i els fills vivint un temps de penúria i de misèria que no es mereixien.

Eixe és el nostre dolor, la beguda amarga que sempre ens toca, l’única cosa que, de veritat, és propietat nostra.

1 de 1