Juli Martínez Amorós és tècnic lingüístic de la Universitat d’Alacant i militant del BLOC
Un il•lustre cantant, autor de l’himne de l’Atleti de Madrid per a més senyes, ens ha recomanat tapar-nos el nas, aguantar la mala olor i votar Zapatero. Este tipus de consells se solen donar amb molta freqüència, amb massa diria jo, cada volta que vénen eleccions. Apareixen com si foren bolets a la tardor: puntuals a la cita. Busquen allò que anomenen el vot útil; i sí, és útil, però només per a ells, per als qui el reben; però per als qui l’emeten, per molt que vulguem, no passa de ser un vot profundament «desllavassat».A grans trets, perquè ens en fem una idea, votar útil és com triar entre creïlles de bossa amb gust de quetxup (per allò del coloret vermell) i creïlles de bossa amb el gust de sempre (per allò de… vaja, per allò!), quan el que de veritat vols és, no sé, posem per cas, suc de taronja, d’eixe que t’oferiran ara després de donar sang. Sí, el suc de taronja costa un poc de fer, cal collir les taronges, tallar-les i escórrer-les, però xe, mira que fa goig prendre’n un en comptes de tanta creïlla rància.
Com que no sé si ha quedat clara la comparança, a l’estil d’Ausiàs March, en començar paràgraf (bé, ell era en començar estrofa), en faig una de nova. Miren, votar útil és com ser del Barça o del Madrid (en valencià, esta –d final es pronuncia com una bona /T/). Ja, ja sé que no estic sent gens original en comparar política i futbol, però també podem imaginar-nos que parle de bàsquet, i ací a voltes guanya el Joventut o fins i tot el Pamesa. Bé, vull dir que decantar-te per l’opció amb què de veres t’identifiques et dignifica, i que encara no he trobat ningú que m’explique quins avantatges té diluir-se dins d’un ramat que put només un poquet menys que no l’altre. En tots dos casos, per a sobreviure, no tens més remei que respirar per la boca.
En fi, per tot això, jo, com bé poden imaginar, he decidit no tapar-me el nas. A mi m’agrada respirar, m’agrada sentir com els alvèols s’omplin d’aire fresc quan tragine pel meu hortet. I ara, a falta de poc més de tres setmanes perquè arribe la cita electoral, tinc clar, claríssim, que quan deposite el vot no hauré de fer-ho amb el nas tapat. Que no, que quan ho faça, estaré orgullós de votar suc de taronja (ja m’entenen): de votar allò en què crec. Però, sobretot, estaré orgullós de votar respirant a ple pulmó, amb la consciència neta i la certesa que l’únic vot inútil és aquell que es fa sense convicció, només perquè algú t’argumenta que un tuf regularet és molt millor que no una tufarrera. Així doncs, i si em permeten el consell, respiren… No sé si saben que l’apnea sostinguda més del compte és molt roïna per al cervell (d’alguna cosa m’havia de servir estar enganxat a «House»), i a vore si de tant aguantar-nos la respiració no acabarem amb danys cerebrals irreversibles o, pitjor encara, senzillament ofegats. Respiren, doncs, ara que encara no ens cal dur màsquera!
