Artículo de opinión de Sergi Cremades
A hores d’ara alguns empresaris i autònoms encara demanen al govern central, mesures per pal·liar els sobrecostos dels carburants. Contradictòriament, demanen la intervenció del mercat per acabar una protesta d’una xicoteta part de la patronal del transport per carretera.
Semblaria una broma de mal gust el fet de plantejar que ara se socialitzaren les seues pèrdues demandant subvencions que paguem tots i totes i reduccions fiscals, quan mai han repartit socialment els seus beneficis, si no fora perquè aquesta és una pràctica egoista habitual i consubstancial amb les regles del lloc del sistema capitalista.
No importa que la crisi financera de 2007 generara una crisi econòmica i que les polítiques implementades pel PP per eixir d’aquesta, com les reformes laborals, empobrira encara més a milers i milers de persones. En aquell temps ni ells i molts altres sectors privilegiats, no es van indignar quan, en comptes de salvar a les persones, es va rescatar als bancs amb diners de tots i totes. Al contrari, assenyalaren als ocupes i desviaren la vista i enviaren a la policia a facilitar els desnonaments. Alguns fins i tot van definir com privilegi la dació en pagament.
Si no fora suficient hem hagut de sofrir una pandèmia que ha colpejat durament a les classes treballadores i altra vegada en comptes de solidaritzar-se amb elles van criticar les mesures per reduir el patiment de milers de les famílies més vulnerables. Es queixaven de la «paguita» la qual suposava l’Ingrés Mínim Vital
Ara, és la crisi per desabastiment i augment del preu de l’energia provocat no només per la guerra sinó per un intent desesperat de reajustaments dels mercats en crisi ecosistèmica, la qual torna a incidir amb especial virulència entre les classes treballadores, i alguns empresaris només ploren perquè no tenen guanys i demanden la intervenció de l’Estat per tornar a tenir-los.
No entraré a valorar detingudament el cisma que suposa aquestes demandes de la patronal per al gran dogma autoregulatori del mercat lliure. L’únic que diré és que crisi rere crisis és més que evident que el model econòmic mundial ja no dona resposta a les necessitats de la gent ni dels pobles ni tan sols a bona part dels seus defensors. Encara que uns pocs, en canvi, estan més que contents dels indecents beneficis que perceben d’aquesta incertesa i el patiment de milers. Pel bé de la humanitat i del planeta caldria doncs valorar, i prompte, la possibilitat de la seua superació.
Fins a quan podrem suportar mesures pal·liatives conjunturals, com el nou «escut social» que planteja el govern de coalició? Quants pegats benintencionats faran falta perquè la bassa no es buide o es trenque. Per què no anem a les arrels i, per exemple, recuperem les empreses energètiques pel ben comú? Per què no accelerem el procés de transició ecològica que només les multinacionals que basen el seu negoci en els combustibles fòssils veten una vegada i una altra? Per què no canvien d’arrels l’Europa dels mercaders que sense nínxols de negoci aviven ara l’ardor bel·licista i la transformem en una Europa solidaria dels pobles i les persones?
La bassa capitalista està fent aigües i no hi ha pegats suficients per a tapar els forats. Correm els rics del fet es trenque o que quede buida i, com sempre, ja sabem quines sofrirem les conseqüències.
Sergi Cremades