Art. de opinión de Juli Martínez, Bloc de Novelda

Onze

Fa uns quants anys, em vaig endinsar en l’obra narrativa de Paulo Coelho, i vaig tindre l’ocasió de gaudir d’obres com Maktub, L’alquimista, Veronika decideix morir, La bruixa de Portobello, El Zahir o Onze minuts. A pesar que l’autor brasiler sol ser vituperat per qui diu que la seua literatura és, més aïna, un compendi de llibres d’autoajuda, he de mostrar el meu absolut rebuig al component negatiu d’eixa asseveració: jo no sé si eixes novel•les es poden qualificar així o no, però això no és el que importa. Només sé que a mi m’enriquiren personalment, que van ampliar el meu món interior i que em van fer reflexionar sobre el meu (i el nostre) modest paper en la Terra. I, en este sentit, vull destacar la novel•la que, per a mi, va ser més influent, la que dóna, en part, títol a este article: Onze minuts. Una obra plena de lirisme i d’introspecció, en què Coelho retrata les arestes de les relacions personals i descriu els límits (físics, sentimentals i temporals) de l’amor i del fet amorós.

Eixos onze minuts, que per a algú poden ser escassos i fugaços, i possiblement no sense raó, són, si sóc exacte, sis-cents quaranta-nou segons més que els que el PSOE, fent gal•la del que entén per democràcia, va pretendre atorgar als candidats de Compromís en els debats que havia de televisar Canal 9 per a les eleccions generals de 2011. En concret, onze segons. El destrellat era tan monumental que inclús en la televisió autonòmica valenciana van vore que això no tenia ni cap ni peus, i que no estaven disposats a dur avant el sainet que proposaven els socialistes.

Diuen que una oroneta no fa primavera i, per tant, tal volta estaríem incorrent en un excés de severitat si volguérem definir l’actuació del PSOE només per eixos onze segons. Però, per sort, el partit del puny i la rosa ens ajuda a eliminar eixe dubte i ens demostra que no ha aturat la seua dinàmica d’acumular destrellats, sinó tot el contrari: estos dies han començat a plantejar si no seria millor que es reduïren les circumscripcions electorals, ara que veuen que se’ls mengen en les enquestes, i així retallar encara més eixe exigu instant, eixos onze segons que encara consideren un temps excessiu per a qui es nega a formar part del bipartidisme sistèmic que ens afona. El PSOE, com veem, ja no aspira a governar mai més, sinó que, com ja fa anys que fa, actua com una vulgar ETT: només pretén conservar tantes poltrones com li siga possible, cosa lícita en estos temps en què el sustent alimentari no està sempre garantit.

També s’aferra a la poltrona Milagrosa Martínez, alcadessa de Novelda, diputada del PP i expresidenta de les Corts Valencianes. S’hi aferra perquè la fiscalia anticorrupció demana per a ella una temporada de desconnexió política en la presó, a causa de la seua presumpta implicació, mentre va ser consellera de Turisme amb Camps, en la inacabable trama Gürtel. No sabem com deu jutjar el PSOE la durada d’eixa temporada, però si onze segons ja els consideraven excessius, supose que onze anys, que és el que demana la fiscalia per a Milagrosa, els deu paréixer una eternitat. No està en el meu propòsit emetre cap prejuí sobre l’actual alcaldessa de Novelda, però no puc deixar de preguntar-me què pot passar pel cap d’un polític per a abandonar la vocació de servir les persones a qui representa i, per contra, caure en la temptació de concedir privilegis a gentola, a canvi de posseir un ridícul rellotge, una bossa de Louis Vuitton o un trage fet a mida. En el cas de Milagrosa Martínez, els fets són tan tristos que acaben provocant pena: tan gran és la debilitat humana, que una persona que ho tenia tot per a entrar en els annals de la història de Novelda, vorem si no acaba entrant en la presó i sent recordada per tot este avalot.

Però eixa mateixa debilitat, insondable, no és ni de bon tros anecdòtica, sinó que s’estén com una taca d’oli entre molts dels dirigents que, teòricament, haurien de vetlar pel benestar de tots nosaltres. L’extresorer del PP, Luis Bárcenas, també pateix del mateix mal i ha caigut de morros en la teranyina de la corrupció i en l’afany d’amassar diners com qui amassa la pasta per a fer una coca. En el cas d’este home, no han sigut onze, sinó onze dos voltes, és a dir, vint-i-dos, els milions d’euros que va amuntonar en un compte suís, que és un país centreeuropeu ple de xocolate, rellotges, serres, esquiadors i, sobretot, diners negres, tants que podrien resoldre el problema endèmic de la fam en el món.
Vull subratllar l’última frase, perquè és la que millor defineix la realitat en què ens inserim, tan allunyada dels valors humans (de fet, contrària) i tan segrestada per l’avarícia irracional. No és només que hi haja polítics que, en comptes de ser un exemple per a tots, siguen corruptes. No és només que hi haja partits que, en comptes d’expulsar-los i investigar-los, els protegisquen i els donen cobertura. No és només això: és que la gent, el comú dels mortals, els permetem eixos comportaments tornant-los a votar, inclús a voltes els aplaudim sense la més mínima sensació de vergonya. Per què ho fem? Per què els disculpem? Que volem ser com ells? Potser no seria sobrer que, si tenim una estoneta, llegírem algun dels llibres que he esmentat al principi. Segur que ens ajudarien a repensar el nostre paper, fugisser i insignificant, en la Terra i a cerciorar-nos que ser el més ric del cementeri, més si això s’aconsegueix furtant i denigrant, no és cap virtut ni cap triomf, sinó una magnífica manera de tirar la nostra vida al fem.

1 de 2