Les dos maneres de fer política
En una ocasió, el mític exjugador de bàsquet de Los Angeles Lakers, “Magic” Johnson, ens va deixar per a la posteritat una sentència esplèndida, en què emulava John Fitzgerald Kennedy: “No et preguntes què pot fer el teu equip per tu; pregunta’t què pots fer tu pel teu equip.” Kennedy, en la cèlebre frase original que va inspirar a “Magic”, havia usat el terme país en comptes de equip i obsequiava així la humanitat amb el principi fonamental d’una manera de ser (i de fer) justa, generosa i elevada.
A pesar de la grandiloqüència de tan lloables asseveracions, no cal més que fer una ullada al voltant per a agafar consciència que les paraules de “Magic”, i no diguem ja les de Kennedy, no s’han instal•lat precisament amb èxit en l’imaginari col•lectiu.
L’exacerbat culte a l’individu de la societat occidental s’erigeix com un obstacle insalvable davant de la cultura del grup, de manera que molts ciutadans esperen que la societat faça alguna cosa per ells mentres ells no fan res per la seua societat. Esta altra manera de ser, eminentment egoista, tan ben caricaturitzada per Homer en la sèrie Els Simpson, és un greu problema quan afecta ciutadans i ciutadanes qualssevol, sense càrrecs públics. Però, en canvi, esdevé un problema gravíssim, una autèntica llosa, quan afecta la classe política.
Conec, com també coneixes tu, dos maneres de fer política. La primera, la protagonitzen persones que només es mouen per aconseguir l’enriquiment econòmic personal o regalets que peguen el tro; o també persones que, més modestament, pugen a un cavall dels que més corren per a garantir-se un lloc de treball o un determinat estatus públic. Segur que només ens fa falta un xicotet esforç mental per a reconéixer un bon grapat d’estes persones, tant en la política estatal, com en l’autonòmica o en la local.
Per contra, la segona manera de fer política és protagonitzada per persones honestes, honrades i compromeses, profundament idealistes (a voltes massa), que s’assenten al voltant d’una taula, es miren a la cara i diuen: “Vegem, què podem fer pels nostres veïns, pel nostre poble, pel nostre país?” Segur que estes persones també les reconeixes amb una simple ullada: són les que fan cara de preocupació en els Plens mentres altres riuen espasmòdicament. Son les que porten la teua veu a les Corts mentres altres s’allisen les arrugues dels trages.
És possible que, mentres lliges este article, t’hages preguntat què pots fer tu pel teu poble i pel teu país. Si és així, no tinc cap dubte que, en les eleccions del 22 de maig, donaràs suport a la segona manera de fer política, tant al nostre poble, Novelda, com al País Valencià. I tingues-ho ben clar: després seran estes persones, les honrades i idealistes, les que es preguntaran constantment què poden fer per tu, per tots nosaltres, pel nostre poble i pel nostre país. Perquè és eixe el seu Compromís.
Juli, en primer lugar vaya por delante la envidia sana que me produce el uso del valenciano en tu artículo, ya me hubiera gustado a mi que en mi etapa educativa alguien me hubiera enseñado a escribirlo, cosa que no es escusa para redimirme de mi incapacidad para escribir en un idioma que es la habitual forma de expresarme, pero trataré de explicarme en castellano, que es también mi idioma como español además de valenciano o quizá debería decir español de la Comunidad Valenciana.
Ya que tu precisamente representas al Bloc en este artículo y hablas de dos maneras de hacer política, supuestamente para resumir, la de aquellos que están en ella para medrar, promocionarse, asegurarse un puesto de trabajo o conseguir un estatus público y social, y otra la de aquellos que están en ella para servir honradamente a los ciudadanos, sin intereses particulares, ya sea a su pueblo, comunidad o nación, me gustaría saber en cual de ellas está tu partido, aunque casi no hace falta que me lo digas, la intuyo en un partido que sería capaz de pactar con el diablo, como ha demostrado en muchas ocasiones, para seguir ocupando esos sillones que tanto os gustan atenazando a aquellos partidos que han sido tan tontos para creer en vosotros.
Sinceramente no os culpo, se que los acuerdos se consiguen haciendo concesiones y vosotros sois especialistas en conseguir los mejores réditos de cualquier pacto, pero al menos ten la honradez que tanto proclamas , de reconocer que lo vuestro al menos en Novelda es directamente proporcional a la primera forma de hacer política a la que me refería en primer lugar en este comentario
Estos están por vocación, eso es cierto. Todos tienen sus trabajos y no necesitan esto para vivir. En el PP si hay profesionales de la politica, sobretodo Rafa. Yo no voto al PP porque está él, y hablando con gente hay muchos que están en esta onda. ¿porque no renuevan caras? Rafa y Mila cometieron auténticos esperpentos cuando mandaban, autorizaron la construccion de la central electrica nueva tan cerca del pueblo, y ha habido casos de indemnizaciones millonarias por expropicaciones indebidas de terrenos. Eso si, en las parcelas que tocaron al ayuntamiento en la reparcelacion del campet vendieron una parte a un constructor local por debajo del precio de mercado. YO NO QUIERO VOLVER AL PASADO, votaré a alguno de los nuevos partidos minoritarios, para que los grandes abran los ojos y se pongan las pilas y renueven personal.
No olvides, Juli, que Kennedy acabó muerto y Magic portador del SIDA por su vida licenciosa. Igual no son grandes ejemplos a seguir en lo que a la cotidianeidad se refiere.
Demane perdò pe el meu valencià escrit. En el col.etgi aon vaig estudà es parlava el «murciano».
En primer lloc vuig felicità a Juli per el seur articlcle, sereno y senza ofensa a ningú.
Aunque no u dius, el Bloc estarà dintre del segon tipus de partit.
Moltes gracies per escriure en la llegua des meus pares y germans, en la llengua de els noverlders de tota la vida.
Javier, estás muy equivocado, con todos mis respetos: este no es el valenciano de nuestros padres, este es un valenciano-catalán, alejado totalmente del habla noveldero que escuché a mis mayores, y que hoy en día los filólogos eruditos insultan con un despectivo valencià mal parlat. Hace años, distinguías a un monovero de un noveldero o un romanense, por su forma de hablar el valenciano. Hoy en día, todos cortados por el mismo patrón. Eso no es cultura, es una forma más de totalitarismo, que es el ideario político de la mayor parte de los nacionalismos mal entendidos.
No Virgili, no parle del Valencià escrit. Penso en el parlar de cadascú, de cada poble, perdut per sempre en l’oblit de la ortodoxia. Dius que no puc donar la meva opinió en castellá: això es autoritarisme greu i nazi. Com a novelder, puc expresarme en la llengua que em plagui, castellano o valencià. Puc, incluso, escriure mezclando les dues lenguas, puesto que segur que m’enténs perfectamente. Te agradezco mucho tu comentario, pues me has dado la razón, al tratar de cercenar mis derechos de expresión, y acusarme de demagogo, simplemente por hablar en castellano. ¿Demagogia? Eduación. La que no tienes. Ni en castellano ni en valenciano. Imagino que no llevarás la esvástica en el brazo. Sólo faltaba eso.
Akiba: una cosa és el valencià escrit, amb unes normes ortogràfiques, i altra cosa és el parlar de cada poble. O penses en eixe mateix cas que els andalusos han d’escriure de igual manera que sona el seu castellà oral? No fem més demagògia llingüística, i menys si ho fas expresan-te en un altra llengua.
Salutacions
Akiba, només tres cosetes:
1. El teu comentari sobre els parlars del valencià és completament aplicable a totes les llengües del món. En efecte, l’existència d’un model estàndard va en detriment de la riquesa dialectal, però això ha ocorregut en totes les llengües que han generat eixe model de comunicació supradialectal.
2. El meu valencià sí que és el valencià dels meus pares. A pesar que puc expressar-me amb una certa correcció en llengua normativa, també sóc capaç de parlar com s’ha parlat aquí sempre. I el cas és que els dos models es pareixen prou.
3. Virgili no ha volgut censurar que uses el castellà: només ha plantejat que és contradictori pontificar sobre un idioma mentres t’expresses en un altre.
I escolta, sense acritud: parlar de l’esvàstica amb eixa lleugeresa, ¿no et sembla demagògic?
D’altra banda, aprofite este comentari per a agrair al senyor Javier Muñoz Pellín les seues paraules i l’honor que m’ha fet escrivint en valencià.
Estimat Juli:
Vaig naixer en altra terra i arribar a Novelda, terra de la meva mare, ja amb 10 anys. Aprengué el valencià escoltant cançons d’en Llach i altres cantautors, perque, aleshores, no hi havía altra mena de fer-ho. Parle valencià prou correctament, pèro la meva escriptura deixa molt que desitjar, per això, per respecte al valencià, escric en castellà normalment. La esvástica no es demagògia, paraula que utilitzeu amb massa asiduitat; es el que em vé a la ment quan qualsevol vol imposar el seu criteri, menyspreant els opinions dels altres, simplement perque no estan escrites en la seva llengua, que es la meva.
I demano disculpes per les incorreccions que hagui pogut cometre en aquest parlament escrit. No utilitze el salt ni res paregut.
Hola, Akiba,
Si em permets el suggeriment, et diré que el respecte més gran que pots mostrar al valencià és usar-lo, oralment o per escrit, com has fet ara (de fet, pense que ho has fet de categoria!). No passes pena per escriure en castellà o en valencià, t’expliques més que correctament amb les dos llengües.
Finalment, coincidisc amb tu: utilitzem el terme «demagògia» en excés i de manera banal. I a voltes també ens calfem massa i no arribem a entendre completament el fons del que escrivim. En tot cas, celebre poder conversar sobre tot açò d’esta manera tan constructiva.
Salut, Juli:
Potser ens deixem dur per la passió. Em sento lliure, no tan sols per el fet de parlar amb valencià, castella o qualsevol altra llengua, que ja no sería materna, ès clar, sino també en tots els ámbits de la vida. Quan algú, com Virgili, deixa caure que tinc mès o menys raó per expresarme en castellá o valencià, no puc menys que treure les ungles i defensar allò que penso es de dret: parlar com bonament me plagui.
Mesurare dons les paraules, si el to del dialeg es el que tu proposes.
Molt bé, Akiba. A mi sempre em trobaràs del costat del diàleg calmat i respectuós. Molta salut i que ens vaja a tots molt bé! 😉