Artículo de opinión de Víctor Cremades, Secretari Comarcal del BLOC
L’afirmació no és gratuïta. Els moments actuals de crisi ens obliguen a reflexionar, a debatre i accentuar la imaginació. Pareix que res no serà igual en el futur. Si més no, serà diferent de com ha sigut fins ara. I hem de procurar estar ben situats per a quan “passe el núvol”, i mentre prendre les decisions oportunes per tal caminar en la dirección correcta.
L’eminent economista Ramon Tremosa, el nostre cap de llista a les eleccions europees, va publicar fa uns mesos una aportació força interessant, de la qual val la pena resumir ací algunes propostes pel que suposen d’esperança i optimisme per a les nostres ciutats i empreses. Parlem-ne:
En primer lloc, de la logística. És evident que s’ha de continuar mantenint l’estructura industrial, fomentar el turisme, impulsar la innovació i la formació, etc. Això ho diu tothom. Però, serà suficient? Potser no. Tremosa afirma que “al segle XXI Àsia serà la fàbrica mundial del món”, i la producció industrial europea se’n ressentirà i en reduirà els percentatges. Quin camí prendre? Ell ho té clar: bona part del negoci futur serà la distribució, la logística. I el Mediterrani té una situación estratégica. La nostra mar podrá acollir el volum de comerç intercontinental més important del món. Els fluxos de mercaderies d’Àsia a Europa i també des d’una Àfrica emergent es canalitzaran, per ser la via més curta, pel Mediterrani.
Els nostres ports están perfectament situats per a este negoci de futur. Barcelona i València ja són líders a la Mediterrània. Hi podem afegir els ports d’Alacant, de Tarragona…Això unit a altres factors propis com ara la capacitat exportadora de Catalunya i el País Valencià, la unitat monetària europea, el clima… ja tenim un actiu potent de cara al futur.
Als poders públics, doncs, els correspon impulsar el desenvolupament dels ports i de les xarxes que els envolten: ferrocarrils, carreteres, centres logístics locals i comarcals, indústries complementàries, etc.
D’altra banda hem de parlar, a pesar d’alguns, de les megaregions. Diu Tremosa, i trobe que amb tota la raó, que els mapes del segle XXI –els de la globalització– són mapes de megaregions, les “noves unitats naturals de creixement econòmic”, en les quals ja existeixen i es produeixen les dues terceres parts del PIB mundial i és on es genera quasi tota la recerca i la innovació. A la península Ibèrica n’hi ha la galaico-portuguesa (de Lisboa a la Corunya, i 10 milions d’habitants) i la nostra, la que va d’Alacant ( o fins i tot Múrcia) a Marsella i Lió, amb més de 25 milions d’habitants i un enorme potencial industrial, logístic i turístic. El centre neuràlgic d’esta megaregió és precisament el nucli de Catalunya-País Valencià.
Per a ser competitius en el segle XXI, és millor formar part d’una megaregió de 20-25 milions d’habitants, amb una xarxa de comarques i ciutats ben comunicades, que no d’una megalòpolis dels mateixos habitants. És exactament el que tenim a la nostra façana mediterrània: grans ports (Barcelona, Tarragona, Valencia i Alacant) amb un entorn industrial i urbanístic complementari i amb moltes possibilitats de creixement. Tot això ens permetrà, per exemple, importar components o productes semielaborats, muntar-los aquí i exportar-los amb un nou valor afegit. Altres ports del nostre entorn, com el de Marsella, per exemple, no té a penes entorn productiu, o el de Gènova, no pot créixer perquè l’orografia li ho impedeix. Som davant, doncs, d’una gran oportunitat que hem de saber aprofitar.
Podem resumir en paraules de Tremosa que “si no encarem bé la globalitat, podem perdre la localitat”. Ser anticatalanista avui, com ho és el govern de la Generalitat Valenciana (una reunió de presidents de les dues Generalitats, la catalana i la valenciana, en 15 anys), amb estes premisses, és fer el rídícul i deixar pasar el tren dels nous temps.
El Vinalopó, dins d’este esquema productiu, pot ser un lloc estratègic de primer ordre si actuem tots amb intel•ligència. Tenim indústria, empresaris innovadors, potencialitat turística…, però falten més inversions en formació, innovació i xarxa logística, a més d’un decidit impuls de l’administració pública, de la Generalitat i del Govern central. I la conclusió és clara: o hi ha inversions estratègiques serioses i rigor en els projectes de futur, o ens en quedarem al marge.
