Artículo de opinión de Sergi Cremades, miembro de Anticapitalistes PV
El botànic està posant molt empeny en ajudar les famílies que no poden accedir a un habitatge digne. La Renta Valenciana d’Inclusió, prestacions econòmiques per al lloguer, subvenció de subministraments bàsics, injecció dinés a les entitats locals, fins i tot, la renovació del vell parc públic d’habitatge.
El coll de botella es troba quan aquestes famílies, en principi rescatades de l’impacte que està tenint la crisi econòmica, volen accedir a un lloguer però no poden encara que compten amb recursos, molt limitats i insuficients això sí, però possiblement els necessaris per a poder accedir a una vivenda de lloguer amb un contracte legal. Els dos factors fonamentals són, per una banda, l’augment excessiu dels preus dels lloguers en un mercat immobiliari sense control ni cap regulació i per l’altra les condicions lleonines que imposen els propietaris i gestors per poder accedir-hi.
A la nostra comarca és difícil trobar un lloguer per sota dels 300 € on la vivenda reunisca totes les condicions d’habitabilitat. Es justifica en la suposada autoregulació del mercat, que no és més que un eufemisme per a dir que se segueix especulant i fent negoci d’un bé de primera necessitat i que a més a més és un dret humà universal.
Els que defenen la “no regulació” del mercat de lloguer menteixen, perquè els grans tenedors i les immobiliàries sí són proteccionistes i reguladors, quan el que es tracta de minimitzar els seus rics i garantir els seus beneficis. Para pal·liar aquesta incertesa, són els i les inquilines, les que deuen complir amb requisits inassolibles com és tenir una nòmina i que la nòmina garantisca una estabilitat econòmica. Quan a les comarques del Vinalopó s’apropa al 18% d’economia submergida, aproximadament 130 mil treballadores, és de preveure que aquesta mesura siga una gran barrera segregacionista. No serveixen ni les rendes socials, ni les ajudes econòmiques, ni tan sols les pensions contributives per poder avalar personalment el lloguer. A més a més s’ha de pagar, per endavant, els 3 mesos del preu del lloguer, entre la fiança, el més i els honoraris de la immobiliària, el qual significa, per a molts, més de les ajudes socials que perceben. Després estan els prejudicis i «l’odi al pobre» que dificulta encara més l’accés a les persones migrants, minories ètniques i famílies vulnerable o són cal de cultiu d’estafadors sense escrúpols. Ara bé, per primera vegada en la història del règim del 78 es dóna la paradoxa per la qual hi ha famílies que són protegides, d’aquella manera, i les es impossible accedir a un bé de primera necessitat tan sols per l’ànsia especulativa dels grans tenedors i les immobiliàries.
Alguna cosa pareguda passa amb les famílies amb lloguer social després de la dació en pagament de les seues vivendes i l’avarícia dels grans propietaris, altre drama al qual el Botànic no està prestant molta atenció. Però això dona per a molt més i el deixarem per altre article.
El pla de rescat social es queda curt si no planteja l’habitatge com una prioritat, per fer-ho efectiu és necessari regular el mercat de lloguer per controlar els preus i facilitar l’accés. Els bancs, les seues immobiliàries i els fons voltors obstaculitzaran qualsevol iniciativa en aquesta direcció. Una vegada més caldrà de l’autoorganització i pressió social per no deixar en mans d’especuladors el dret a una vivenda digna.