Progreso Sabater: “He tingut tota la vida unes idees d´esquerres”

ENTREVISTA REALIZADA EN DICIEMBRE DE 2007. Progreso Sabater és un home de principis i sense fi. És ‘fill d´un país orfe’ que des del 20-N del 75 lluita per tornar de l´exili interior. Parlar amb Progreso és rememorar una època de trista càrrega gris, on la paraula i la llibertat eren al BOE, on tres eren multitud i els rojos eren condemnats per la seua ideologia. Aquest home pertany als de la jaqueta de pana des que va comprendre el significat dels ideals i, formalment, és socialista des de fa 30 anys, tot i que ho ha sigut tota la vida. Progreso ha viscut tant com per a contar-ho

Pregunta.- Conec a algú a qui els seus pares van anomenar Lenin i quan va caure la dictadura li van canviar a “Luisito”. Progreso, vosté té un nom que per al moment què va viure estava vedat, com va poder conservar-lo?

Resposta.- L´he conservat en tots els problemes que he tingut. Quan tenia 9 anys, com havia tanta fam i no podies menjar, vaig anar al ‘Auxilio Social’, entre i menge, però quan ix em diuen, “demà no tornes, te diuen tal i eres fill de roig”. I ja no em van deixar entrar més. La meua vida escolar va ser un martiri. El mestre em deia que tenia que canviar-me el nom, el capellà que venia a ma casa també, i jo no volia, no me batejaven per segona volta. Tenia un veí que s´anomenava Lenin i altre Stalin, i altre que es deia com jo, a tots els van canviar el nom. A mi no van poder convéncer ni els meus pares. Quan vaig complir els 18 anys, els que eren fumadors havien de tenir una ‘cartilla de racionament’. I mon pare, que era molt fumador, em va dir que anara al jutjat a fer-me el carnet per a traure-li tabac. Li ho consulte a un amic i ell m´ho arregla, només tenia que anar jo a per la cartilla. Allí em van dir que fulano de tal no existia, aquí està feta a nom de tal i tal. Però eixe qui és? Vosté. No, jo no sóc eixe. Això va ser per l´any 49. Volien tancar-me en la presó perquè li vaig dir quatre coses. Quan vaig tornar a casa, me vaig apropar a mon pare, i li vaig dir, “pare, tu fumes molt, però conforma-te en allò que hi ha”. Quan vaig complir la edat em van fer el DNI en el meu nom. Vaig anar a la mili en el meu nom. Jo era molt cabota.

P.- Vosté és un dels militants del PSOE més majors. Es va afiliar als de la jaqueta de pana per tradició familiar o perquè vosté va aprendre la ideologia de portes tancades? Com viu els llargs anys del franquisme un socialista?

R.- Per voluntat pròpia, perquè mon pare no era polític, estava en la UGT. Pel contrari, jo he tingut tota la vida unes idees d´esquerres. A mon pare el van tancar, malgrat que no militava en cap partit. Quan el van traure de presó en uns llocs li donaven treball i d´altres l´amenaçaven dient que no hi havia feina per als presidiaris. Jo em vaig afiliar en el 79, i des d´aleshores forme part d´aquest partit. Els anys del franquisme no es pot expressar allò que sents, és molt dur, a vegades la gent es queixa dient que ‘estàvem millor en la dictadura, no havien assassinats…’ Però no, es cometien assassinats d´altra manera. El valor d´una persona que puga expressar el que sent, no té preu.

P.- La transpirenaica arribava a Novelda?

R.- ‘Radio España Independiente, Estación Pirenaica’, era l´únic mitjà d´informació que teníem. La escoltàvem a deshores de la nit en una ràdio, anàvem a una casa i escoltàvem la ràdio en una habitació tancada i d´amagat, perquè passaven vigilant a veure qui tenia la ràdio encesa. La difusió era una espècie de govern a l´exili. Es transmetia des d´Andorra o França. Era l´ única informació, els periòdics eren tots del règim. Fixa´t si estava prohibit que en veure´ns a tres junts la guàrdia civil ja es pensava que això era associació. ‘España siglo XX’ de Tuñón de Lara, per posar un exemple, és una obra que em van passar els amics de forma clandestina perquè estava prohibida. Estaven els periòdics de dreta, ‘El Alcázar’, i només n´hi havia un periòdic de successos que s´anomenava ‘El caso’, i que afortunadament va desaparéixer en els 70, sols duia informació dels qui havien assassinat i als qui havien tancat en presó.

P.- La meua iaia m´ha contat que ella, quan era una xiqueta, a la Glorieta es repartien joguines als xiquets després de comprovar una llista. Molts se n´anaven plorant i sense regal perquè els depreciaven per “rojos”.

R.- Quan érem xicons, quan encara no havies acabat de comprendre que estaves en un costat o en altre, t´adonaves que no et tractaven igual, sempre anaves allí a la Glorieta i repartien tonyes i maquinetes de cosí i de més, i quan aplegava el teu torn allí te deien, -al cantó on està ara la UGT-, que tu no estaves en la llista, “vosatros al carré, vosatros sou rojos”. En realitat li ho donaven a la gent que ells creien però no a la gent que els feia falta. I te tractaven de convéncer que si volies alguna cosa tenies que apuntar-te a falange. En mi no ho van aconseguí, mai en la vida. En el col•legi m´obligaven a ser de falange i jo em vaig barallar amb el mestre. No em van apuntar, vaig ser dels pocs. Els qui estaven apuntats a falange, se´ls emportaven de campament, els donaven de menjar, passaven l´estiu. Jo tenia les idees molt clares, no ho podia negar.

P.- El valencià ha estat una llengua clandestina que es parlava a la intimitat.

R.- No podíem parlar valencià, i per això nosaltres no sabem parlar valencià de forma correcta, parlem el valencià noveldero, no en sabem altre. Parlàvem en el carrer entre els xicons i en casa, i aquí va haver una època que van començar a parlar a tots els xiquets en castellà, però anem a vore, estem en Novelda, tothom sap valencià… Jo no te dic que parles el valencià de llibre, però mosatros parlem el valencià noveldero.

P.- Vosté ha tastat les píndoles de Negrín?

R.- “Queremos a Franco porque nos da pan blanco, no queremos a Negrín porque nos da pan de serrín”, és un refrany que es deia. Llentilles clar, i fulles de flor-i-col bullides perquè no teníem altra cosa per menjar, i faves, eixes granades i filoses, les posàvem a bullir, bé, més bé la pell era el que bullíem… Arròs, com no havia oli, compràvem greix de la carnisseria, el posàvem en un foc, en les brocalles de la carpinteria. Féiem foc, posàvem la paella damunt del foc i d´ahí anàvem menjant perquè tan prompte el greix deixara de calentar-se es quallava tot… També hem menjat tomaques tocaes perquè no te´n donven altres, d´eixes que tenien per a tirar als porcs. El meu oncle Miguel va estar tancat a Alacant, era d´Almoradí, i ma tia se´n va vindre a viure a ma casa. Recorde que la cavalla en aquell moment era regalada, de manera que ma tia cada volta que anava a Alacant es portava cavalles i tomaques i ens va agarrar una sarna a tots… No podíem traure´ns-la de damunt, tu saps com es curava la sarna? En sofre! Ens vam untar en sofre de cap a peus!

P.- La llei de Fraga del 1966, va significar en realitat una vertadera obertura? Què va suposar la llei del 66 per a l´ època? Va ser l´inici de les llibertats? Quan pot dir vosté que és lliure?

R.- Va haver part d´obertura, però no tota. Fraga va observar que la dictadura s´acabava i va pensar que devia arrimar-se al carro. La llei de Fraga va ajudar molt poc, però en alguna cosa. Fins que no va entrar Arias Navarro, fins que Franco no va desaparéixer, havien limitacions, tu anaves i te topaves en la policia franquista i te n´ixies del corrent i t’arreaven. La violència a l´ordre del dia. Fins que no es van autoritzar tots els partits polítics -excepte el comunista que va ser l´últim-, no va haver una vertadera obertura. La dreta no havia desaparegut, recorde l´atemptat en el 77 als set advocats laboralistes d´un gabinet que la extrema dreta va matar a Atocha. Els advocats pertanyien a Comissions Obreres i al Partit Comunista. Les llibertats van arribar però era una llibertat que va entrar poc a poc, fins que vam poder expressar-nos, en el moment van autoritzar els partits, ja vam tenir una certa llibertat, no la llibertat total de parlar. Quan van passar els anys allò es va consolidar i havien moltes coses que en un principi no estaven dintre de la llei i que quan van fer les noves lleis es van contemplar.

P.- Quins records manté intactes a la memòria que li han marcat especialment? La mort de Franco, per exemple?

R.- La mort de Franco no em va impactar, em va alegrar. El 23-F si que em va impressionar, conforme jo estava treballant estava escoltant les notícies, el colp a Madrid, Sevilla… però quan ens va tocar a València, que havien tret els tanques al carrer, tot estava paralitzat i la llei marcial establida, no es podia eixir al carrer. Jo estava aquí a Novelda, però la meua dona estava treballant d´infermera a l´hospital d´Alacant, em va cridar i em va dir que no podia eixir d´allí. Vaig anar al partit i vaig traure documents dels qui militàvem al PSOE. Vaig eixir pel poble i em van parar uns senyors per preguntar-me on anava, “a ma casa”, els vaig contestar. Mentre passejava vaig veure a gent contenta i ballant, gent que va anar al quarter pronunciant “estem a la disposició de la dictadura”. Per sort, afortunadament, es va poder desmuntar. Estàvem en altra època, s´havia de donar comptes a molta gent en Europa, era molt molt difícil que triomfara en eixe moment el colp. Sí, el 23-F em va impactar.

P.- Què li suggerix el nom de Adolfo Suárez? I el de Felipe González? Aznar? Zapatero? Rajoy? Mariano Beltrá? Conte alguna cosa d´aquests personatges.

R.- Suárez va ser un home que malgrat de ser del Movimiento de Franco va arriscar molt i va ser un oberturista. Felipe… va ser un polític que no té parangó. Tardarà molts anys en eixir un altre Felipe, tenia ‘algo’. Aznar, rotundament és un home que només ens ha portat coses roïnes, entre aquestes, entrar en una guerra que no ens corresponia o enganyar al país en relació a l´ assassinat que va haver de 192 persones a Madrid. Zapatero: és un gran president, i és un president que li falta un altra legislatura per a madurar del tot, però que ha fet moltes coses. Rajoy: és el no-va más, això és el més nul que m´he tirat jo a la cara en la meua vida política. Però jo crec que tota la culpa no és seua, és un home que s´està deixant dirigir tant per Aznar com per Zapalana i Acebes, i que quan va entrar a governar l´esquerra, això es va convertir en acoso i derribo. Tot el que fa l´esquerra està mal, no hi ha res que estiga bé? Jo estime que nosaltres fem alguna cosa que està bé i altra que està menys bé, però que totes estiguen mal? No poden assimilar que han perdut el poder. Marianet, som companys d´aquí, amics íntims i també som veïns. I a mi me pareix una persona extraordinària, que viu la política i és un gran treballador i això hui es troba molt poquet. (Dites aquestes paraules, Francisco Cantó, que ha estat present durant l´entrevista, comenta que “a nosaltres ens consta que per a Mariano, Progreso és com si fóra son pare. Ho diu sempre.”).

P.- A quin polític actual li pegaria un bon repàs i el faria passar per la pedra?

R.- N´hi ha tres: Rajoy, Acebes, Zaplana.

P.- Ha canviat molt la política d´un temps a esta part, és a dir, els primers anys de democràcia comparats en l´actualitat, han fet madurar la política? Aquesta ha arribat ja a la majoria d´edat?

En política veig una crispació enorme, quan vam entrar en la democràcia havia una dreta que era més civilitzada que ara. No deurien de prendre-se´ho d´eixa manera, el poder cada volta està en un lloc, hui mana el PSOE i demà pot manar el PP, per què ha d´haver eixa crispació tan gran i acusar al PSOE de tots els mals? S´han acostumat al poder i no poden passar sense tenir-lo entre les mans. La política es desprestigia pels propis polítics. Assumptes com el maó, els terrenys, els camps de golf… deixen molts diners, hi ha qui es fa corrupte. Tot i que hem avançat a Espanya, la política no ha arribat a la seua majoria d´edat.

P.- Hi ha qui advertix que les ideologies estan mortes, que els joves no s´interessen per la política. Els joves han aprés alguna cosa dels iaios? Pot estar tranquil amb la certesa què quan es jubile del PSOE, hi ha darrere de vosté un canvi generacional que mantinga les idees socialistes?

R.- Jo crec que no, hi ha joves que sí, que a voltes per l´entorn, la casa… passen més. Però jo crec que hi ha joves molt vàlids, no s´ha perdut la ideologia. Costa, però sí que han aprés. Haurà gent que ens substituirà i ben substituïts, de fet ja n´hi ha, la prova la tenim a l´equip de govern jove, aquests són els qui tenen que prendre les regnes. Quan me´n vaja del partit me n´aniré amb els deures fets.

P.- Qui guanyarà les properes eleccions? Quin és l´avantatge del PSOE front al PP?

R.- Mosatros. No sé si per majoria absoluta, però les guanyarem. El PP s´han ficat en moltes coses, defenien el transvase de l´Ebre i ara reculen, van rectificant sobre la marxa. Van esgotant els temes, espere que guanyem nosaltres, estic convençut, com ja t´he dit abans, les eleccions no es guanyen, es perden, però allò que nosaltres estem fent és per a guanyar-les, el PP està fent per a no guanya-les.

P.- Progreso, vosté, certament és històric.

R.- Històric? No, no m´agrada que em diguen històric, m´agrada que em diguen que sóc una persona que he sigut fidel a aquest partit i he estat militant 30 anys. Li done a tots, a qui vulga aprendre, la meua experiència.

Sumari: “Li done la meua experiència a qui vulga aprendre”
 

Artículo anteriorLOS REYES MAGOS
Artículo siguienteEnero llega cargado de teatro y música

Otras noticias de interés

2 COMENTARIOS

  1. Justo termino de leer este reporteje y la verdad me he emocionado hasta el punto de que no he podido reprimir una lagrima de emoción. Recuerdo a Progreso, es algo más joven que yo, pero lo recuerdo; tal vez él no se acuerde de mi, para que haga memoria yo soy hijo de quito edl «Bizcocho» del carrer del Arbre» hermano de Paulova.
    Lo que dice en su entrevista Progreso es tan real como la vida misma, y desde aqui, en Barcelona, sigo manteniendo en mi memoria a todos aquellos que como yo han pasado las penurias que yo he pasado y que cuenta Progreso. Por tanto le digo a él Progreso, como tu yo me afié a la UGT en el 37, así como a la Juventud Socialista, y hoy me cabe el honor y el orgulla de segir siendo Socialita con cierto grado de responsabilidad no remunerada eso que oacsiones no me han faltado ofertas, soy Socialista por devoción.Naci de padre Socialista y moriré como tal. Un abrazo.
    Fco. Abad

  2. ¡Que lastima de Señor! De haber ganado la guerra los que tenían sus mismas ideas, hubiéremos pasado mucho mas tiempo hambre, cuando no lo pasaremos a un. Y otras cosas peores. De cualquier forma respeto a las personas mayores.
    .
    Un saludo.

DEJA UNA RESPUESTA

Por favor ingrese su comentario!
Por favor ingrese su nombre aquí

7,727FansMe gusta
2,647SeguidoresSeguir
2,714SeguidoresSeguir
3,220SuscriptoresSuscribirte

últimas noticias

COMENTARIOS RECIENTES