La comunitat educativa del País Valencià ha dit «prou». El dia 11 de maig s’inicià la vaga indefinida convocada per tots els sindicats del sector de l’ensenyament amb un seguiment històric, és l’expressió d’un malestar profund que s’ha anat covant durant els últims mesos davant la falta de voluntat de negociació de l’administració.
El detonant ha estat clar: les retallades de professorat, l’augment de les ràtios a les aules, la falta de personal per a l’atenció d’alumnat amb necessitats educatives, la càrrega burocràtica, la climatització dels espais, l’atac al valencià com a llengua vehicular a través de la imposició de la malanomenada «Llei de Llibertat Educativa», la pèrdua del poder adquisitiu dels docents… Però la Conselleria d’Educació sembla més preocupada per l’agenda ideològica que per la qualitat pedagògica.
Tots estos despropòsits són els que l’alumnat, el professorat i les famílies viuen dia rere dia perquè la previsió per a proper curs al nostre poble és eixa: augment de les ràtios a les aules per la pèrdua d’unitats, pèrdua de Cicles Formatius i menys docents per la retallada d’hores assignades.
Quan un mestre fa vaga de manera indefinida, està posant en risc el seu sou i el seu dia a dia per una convicció: l’educació no és una despesa, és la inversió més sagrada d’una societat. L’alumnat no són números, són persones que cal formar, acompanyar i cuidar en tot el seu procés. I és este el centre d’atenció de totes les reivindicacions: la millora de la qualitat educativa per a tots els actors: alumnat i professorat . Darrere de cada pancarta hi ha milers de docents i famílies demanant unes condicions justes i merescudes. És perillós que aquells que gestionen els serveis públics vegen en els seus treballadors un enemic a batre en lloc d’un aliat per a la millora del sistema. Perquè governar va de trobar solucions i no de jugar al desgast.
Esta vaga és, en essència, un crit de resistència. És la lluita per una escola inclusiva, és la defensa d’una llengua pròpia que no pot ser tractada com un obstacle, sinó com un tresor compartit. Si les aules es paren, és perquè el motor de la nostra societat està gripat per la falta de diàleg i de visió a llarg termini.
Cal que la Conselleria s’assente a negociar de veritat, abandonant el dogmatisme i escoltant els qui cada matí obrin la persiana de l’escola. L’educació valenciana no pot permetre’s un conflicte que s’enquiste, però tampoc pot acceptar una pau que passe per la renúncia als seus valors fonamentals. El suport social a la vaga serà clau per a determinar si volem un País Valencià que mire al futur amb esperança o un que retrocedisca cap a la precarietat i la desigualtat educativa. La pilota és a la teulada de l’administració; els docents ja hem triat el nostre camí: la dignitat.
Deja una respuesta