Mestres que eduquen des del cor

Les mestres de l’Escola Infantil Ramona Simón diuen adéu a 39 anys de bones experiències educatives. Artículo de Sandra Serrano i Mira

Magda Garcia, Merche Pastor, M. Ángeles Ortiz, Paqui Gisbert, Almudena Ivorra i Nieves Asencio són les sis mestres de l’Escola Infantil Municipal Ramona Simón, que el proper 30 de juny s’acomiadaran de l’última promoció de xiquetes i xiquets que hauran seguit el seu innovador projecte educatiu. A partir d’aquesta data, l’escoleta deixarà de ser municipal i la Conselleria d’Educació n’assumirà la titularitat i triarà altres mestres per engegar una nova etapa, en què desapareixerà el curs de 2-3 anys, i hi afegirà un menjador escolar. Des de Novelda Digital hem volgut acostar-nos al bressol dels vora 2000 infants que han compartit jocs i vivències en els gairebé 40 anys de vida de la Ramoneta.

A l’entrada de l’Escoleta ens rep el conserge Carlos Lacruz i, de seguida, els nostres ulls s’omplin de vivesa amb els colors dels ous de pasqua i els catxerulos, una decoració temàtica, que depén de quina festa se celebre. Aquests darrers mesos hem vist llunes, estrelles, sols, iaies castanyeres, fulles tardorenques, carabasses, els tres Reis Mags d’Orient, pallassos…

Un cartell en què es llig «L’educació ens dignifica» ens dona la benvinguda, alhora que exposa una declaració d’intencions; la del bon docent. Des que l’any 1984 aquesta llar d’infants encetara el seu bagatge educatiu, han sigut moltes les promocions d’alumnes que es troben fotografiades a les parets del rebedor. En l’avantsala de les aules un imponent quadre de Frida Khalo crida la nostra atenció. De fons, crits, cançons, riures, algun plor. La vida s’escampa per cada racó de l’Escoleta. Irremissiblement, ens ve a la memòria el poeta V. A. Estellés: «Un vers que t’ho diria tot: Vida».

L’atzar ens ha concedit l’oportunitat d’entrevistar sis mestres que eduquen des del cor. L’estima, l’alegria, la creativitat, el joc, l’autonomia, la llibertat de moviment, la pertanyença al grup, el desenvolupament integral, el respecte, la validació emocional, bé podrien ser les màximes sota les quals aquestes dones han esculpit el seu personalíssim projecte educatiu. L’han modelat d’innovació, l’han impregnat de tota la formació que han rebut i l’han vist créixer com una criatura, com qualsevol infant que ha passat per les aules dels Sols, les Llunes, les Estrelles i els Núvols.

No debades, la visió que comparteixen del món de l’educació té molt de component orgànic i essencial: es nodreix dels principals corrents pedagògics postulats fa més de tres segles i que, ara com ara, encara resulten trencadissos i pioners. S’inspiren en les idees de Jean-Jacques Rousseau, en la naturalesa bondadosa de l’ésser humà i la necessitat de fer activitat física a l’aire lliure; en l’aprenentatge autònom de Montessori; en el concepte de la mestra com a guia per desenvolupar el potencial del xiquet o la xiqueta, posat en pràctica pel filòsof John Dewey; implementen el moviment corporal i les activitats artístiques, que recull l’escola alemanya Waldorf; es fan ressò del plantejament de Célestin Freinet, centrat en l’alumne com a autor del seu propi aprenentatge, que observa, experimenta i actua, i la tasca de la mestra com a col·laboradora en la recerca del coneixement; parteixen de l’educació activa i personalitzada perquè l’alumnat puga desenvolupar la intel·ligència múltiple, els seus talents i les seues capacitats, diferents als de la resta de la classe; apliquen pinzellades de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, que advocava per una educació laica, mixta i democràtica, sota principis ètics i de respecte als altres i al món que ens envolta; defensen l’educació infantil i el treball en equip a la manera de Rosa Sensat, amb la participació de les famílies i els mestres que acompanyen el desenvolupament de l’infant, així com creuen en la importància de treballar de forma pràctica les habilitats emocionals, tal com recomana el psicòleg Daniel Goleman.

Fet i fet, el tarannà que desprén el mestratge de Merche, Paqui, Nieves, Almudena, M. Ángeles i Magda es concreta en poques paraules: aprendre jugant en un entorn emocionalment agradable i lliure. I, adobat amb cançons i contes tradicionals i d’actuals. Endinsem-nos en l’Escoleta. Coneguem-la. L’escola Ramona Simón va començar a funcionar a finals de novembre de 1984. L’actual directora, Magda Garcia, va ser-ne la primera mestra, encarregada d’inaugurar l’any escolar, i comparteix amb nosaltres els orígens: «Vaig començar amb una aula que en principi anava a estar completa amb 20 i escaig xiquets, però com que es va ajornar el començament, va haver-hi molta gent que es va donar de baixa.

A la fi, ens vam quedar amb 12 xiquetes i xiquets. Per a mi va ser tota una experiència, perquè jo no havia estat amb infants d’aquestes edats, de 2-3 anys, atés que feia poc de temps que havia acabat Magisteri. Per a mi va ser tot un repte i em va agradar molt. Va ser un any molt bonic, molt íntim, una dedicació exclusiva. No vaig estar totalment sola a l’escola, perquè va haver-hi obres al preescolar de l’Illa i van traslladar provisionalment a la mestra a ací. Va ser un nou repte i molt il·lusionant perquè vaig començar a fer descobriments en aquestes edats. Una experiència molt bonica per a mi».

Per la seua banda, la secretària, M. Ángeles Ortiz, al·ludeix a la bona sintonia que existeix entre l’Associació de Mares i Pares d’Alumnes ―AMPA― i l’equip directiu: «L’AMPA ens dona suport en tots els actes i les festes que fem. És un òrgan que ens serveix d’enllaç amb les senyos i, per descomptat, és un pes molt fort a l’hora d’elaborar i fer moltes coses, d’ajudar les senyos, i d’estar més en contacte amb els xiquets. Les famílies estan molt involucrades».

En aquest sentit, la mestra és conscient que la gent que forma la Junta de l’AMPA «viu l’escola d’una altra manera, perquè saben com funciona el nostre dia a dia. Quan elles preparen un conte veuen les cares dels xiquets, la seua expressió, tot allò que viuen, ho viuen d’unes altres maneres. Són un pilar fonamental per a l’equip educatiu. Treballem colze a colze amb elles i ho preparem tot juntes. Ens ajuden tant amb recursos humans com econòmics. Nosaltres estem limitades a uns diners i l’AMPA pot dir que algunes activitats les subvencionen, com per exemple, en Carnestoltes, quan va vindre el pallasso Edy, quan anem a determinat teatre, a la granja… comptem amb eixe suport. I també s’impliquen de forma artística, sovint, en lloc de contractar algú s’ofereixen per fer un teatre, un cantajocs».

Expressar les emocions

La pedagogia actual posa en relleu la importància de crear un clima agradable per a l’alumnat i rebutja l’aprenentatge basat en la por i l’hostilitat. Com treballen a l’aula les emocions? «Se’ls posa paraula. Li pose paraula a les emocions que tenen: de ràbia, alegria, tristesa, pena… Tracte de contindre’ls quan alguna cosa els afecta molt emocionalment, però els impulse a assumir-ho i resoldre-ho; els done temps. Com a adulta, intente no exagerar el que ells em mostren», assenyala Merche Pastor, que hi afig: «Un altre treball de les emocions és respectar allò que senten, és a dir, si necessiten plorar, que ploren. Durant el període d’adaptació, en què es dona la separació dels pares i les mares tot és més explosiu, així que respectem i els donem un temps, sense exigir-los. Es tracta d’un equilibri i d’aplicar el sentit comú. Crear un vincle amb els meus alumnes i cuidar-lo és una altra manera de tractar les emocions. Jo crec que ho he aconseguit amb el meu grup i cadascun d’ells s’hi ha vinculat a la seua manera».

De forma semblant, Almudena Iborra descriu la part iniciàtica del tractament de les emocions: «El primer pas que donem és en el període d’acollida. Els xiquets venen aquí com una experiència novedosa, a un entorn que no és el familiar, i és la primera separació del pare, de la mare, de la família més directa. Des de l’aula hem de fer que el xiquet o la xiqueta estiga vinculat emocionalment, segur, cuidat, i en un ambient tranquil. Només a partir d’eixe moment en què ell se senta segur i es mostra tal com és, ja és capaç de fer els aprenentatges. L’aprenentatge d’un xiquet que no està emocionalment bé, no és de la mateixa forma. Cuidem molt aquesta primera etapa i després les emocions les treballem des de diversos projectes. La psicòloga també treballa les emocions, com la tristor. Posem paraula als sentiments que poden estar sentint, perquè els falta eixa ferramenta».

Per aquesta raó, sovint, sembla difícil tractar les emocions de forma aïllada, ja que formen un tot amb els continguts didàctics, segons expressa Paqui Gisbert: «Treballar amb aquests xiquets i xiquetes tan menudets, està tot com a molt integrat. Tu no pots separar una emoció d’un aprenentatge. En realitat, quan treballem, per exemple, el conte dels Tres porquets, treballem la figura del llop, perquè hi ha xiquets que tenen por; d’altres no en tenen. Intentar donar ferramentes o si estem treballant un conte i algú té por, donar-li la mà a l’amiguet que té al costat, sentir-se acompanyat, o oferir-li vindre al meu costat. Són coses tan bàsiques i tan senzilles que es donen al dia a dia i al moment. Si algú es queda bloquejat perquè un altre li ha fet alguna cosa, parlem, vine ací, què li has fet a l’amiguet o l’amigueta. L’aspecte emocional està a flor de pell, està contínuament, sobretot a estes edats».

La pertanyença al grup és fonamental perquè l’infant desenvolupe habilitats socials que li serviran el dia de demà quan siga un adult. Nieves Asencio apunta que treballa molt a classe el fet de compartir i demanar les coses. «No poden furtar les coses, hem de demanar-les; si no saben parlar, amb un gest, posen la mà o demanen ajuda a la senyo perquè intente solucionar el conflicte de manera positiva. De mateixa manera, també hi ha moments en què s’abracen, es donen besades. Si algú plora, tots venen a consolar-lo, és una edat molt bonica».

«L’educació és l’arma més poderosa per canviar el món»

«Ho crec amb fermesa», ens assevera Almudena Iborra. «De fet, nosaltres creem molt en la participació de les famílies, a l’escola infantil és fonamental ser copartícips la família i l’escola en l’educació i acompanyar en el creixement dels xiquets i xiquetes. Els primers anys de vida són fonamentals per a la construcció de la persona adulta i després hi ha gent que pensa que tu eres aquí una cuidadora més i no es fa valdre la figura de l’educadora infantil. Rebem molta resposta de les famílies quan estan aquí, però a nivell de la societat en general no hi ha un recolzament ni una valoració. És aquí on naix tot, on l’escola ha de ser compensadora de les desigualtats, ha de ser participativa, oberta a la societat, a l’entorn en què viu, i pensem que nosaltres, des del nostre lloc, ho hem intentat de la millor manera possible. Per a nosaltres és enriquidor quan veiem eixes transformacions en els xiquets, però també en les famílies. Han evolucionat, han crescut, i nosaltres també creixem amb ells».

Així, la mestra Paqui Gisbert esmenta el paper fonamental que compleix l’Escoleta «des de tota la part emocional dels xiquets i les xiquetes fins a tota la qüestió d’hàbits personals, són aprenentatges de vida. Que es facen responsables de localitzar la seua jaqueta, el seu got… significa que comencen a fixar-se i a agafar autonomia. En el pla social comencen a agafar totes les ferramentes, poden estar en grup, s’imiten molt, si un fa una entremaliadura, la resta va darrere», se somriu Gisbert.

«És molt difícil compartir, però comencen a postergar el seu desig, a saber que no estan sols, que a banda del seu desig està el dels altres. Són aprenentatges de vida. En definitiva, el que hem de fer és ajudar els xiquets i les xiquetes a créixer, estem per a acompanyar-los emocionalment i donar-los unes eines perquè puguen manejar-se, a banda del seu caràcter, atés que cadascú funciona d’una manera diferent. La pena és que després no se’n recorden de nosaltres perquè són molt menuts. És una tasca molt gratificant, és vocacional. Si no, no estaríem ací».

La Festa dels Iaios i les Iaies

L’Escoleta Ramona Simón ha sigut capdavantera en molts aspectes, a tall d’exemple, la Festa dels Iaios i les Iaies ha sigut una de les activitats que ha nascut en el cor de la Ramoneta per retre homenatge a dos personalitats clau de la criança, i que algunes escoles de la comarca han pres de referència.

La mestra Merche Pastor indica com sorgeix aquesta iniciativa: «Al llarg de molt de temps hem vist com els iaios i les iaies s’implicaven molt, i cada vegada més, en la tasca de cuidar els seus nets», de manera que «calia enaltir-los com a figura, convidar-los a l’escola a compartir una estona amb els seus nets i les seues netes. És una festa on ells venen a la classe, on les criatures els fan alguna demostració del que saben, alguna cançó, un ball…».

Es tracta d’una festa d’intercanvi de sabers: «Sempre intentem que els iaios i les iaies participen amb el que saben, que ens aporten les cançons i els balls que s’estan perdent, encara que jo sé que molts pares els recuperen. És un moment en què tots els iaios i les iaies de l’escola es poden trobar i més o menys són de la mateixa generació, intercanvien, conversen. Van coincidir a l’escola portant els seus fills i ara coincideixen portant els nets. És bonica», conclou Pastor.

Una altra proposta arrelada al medi en què vivim és la Festa de la Carabassa per Tots Sants. «Consideràvem que Halloween no és una festa autòctona de la nostra cultura i cada vegada s’està imposant més», ens conta Paqui Gisbert i afig: «Reclamàvem un sentit, tenim coses que nosaltres podíem fer valdre i treballar-ho perquè aquests xiquets s’enteren més i ho puguen disfrutar», així que van proposar que les xiquetes i els xiquets experimentaren a través de la manipulació, atés que «disfruten molt tocant carabasses, juguen amb elles, muntem un racó; els oferim tota una experiència sensorial, obrim la carabassa, veuen com és per dins, la toquen, l’assaboreixen. Portem uns anys fent-ho així perquè ens ha funcionat molt bé. Els ha agradat i ens ha agradat a tots».

Si bé és cert que les mestres han optat per organitzar festes centrades en la cultura valenciana, no deixa de ser una realitat que a les classes dels més majors fan una interpretació de Halloween «amb l’objectiu de treballar la por, perquè a aquestes edats sol aparéixer. Tenim molts contes sobre la por, molts recursos que la tracten i ensenyen com fer-li front. És una emoció vàlida i que s’ha de sentir, alhora que s’ha d’aprendre a fer-li front, se li ha de donar una resposta», declara Almudena Iborra. 

L’escola bressol

Quan preguntem per què l’Escoleta Ramona Simón no és una «guarderia», M. Ángeles ens respon amb fermesa: «Nosaltres hem anat més enllà d’un servici assistencial. És clar que el servici assistencial l’has de donar, perquè són molt xicotets, no caminen, ploren, els has de donar suport, donar-los eixe calor, eixa connexió amb els xiquets, però a mesura que avancen has d’anar despertant, fer més coses. Nosaltres no som partidàries d’agafar una fitxa. No, nosaltres ens hem fet tota la vida els nostres projectes. N’hem pensat un, l’hem elaborat, l’hem desenvolupat, i quan l’hem acabat hem vist allò que estava bé i el que calia perfeccionar. Hem fet propostes de millora i les hi hem introduït. Sempre hem aprés de tot allò que hem fet. Nosaltres treballem a través del joc, volem que ho descobrisquen tot a través de les seues mans, els seus ulls, la seua boca.., de tots els sentits: que toquen, experimenten i, per descomptat, que juguen. Tenen edat d’estar jugant i ja tindran temps d’estar asseguts a l’aula pintant una fitxa. Nosaltres també comencem a pegar gomets, a utilitzar pintura de dits, gelatina, xocolata, perquè toquen tot tipus de material, però no anem en una línia molt rígida. Tots els projectes que treballem any rere any els elaborem l’equip educatiu i els portem endavant. En definitiva, es tracta de jugar i experimentar».

Dins d’aquesta experienciació hi fan servir materials diversos, entre els quals caldria destacar els heurístics. «Són coses quotidianes que no se t’ocorren donar a un xiquet, com carrets de fil, pinses, cadenes, cordoneres de sabates, tapadores.., i amb tot açò ix un joc. Quan tu tens un joc que polses un botó i et fa la música, et parla i t’ho diu tot, el xiquet no té res a fer. Nosaltres optem molt pel material heurístic, que és eixe tipus de joc manipulable, en el qual ells desenvolupen el seu joc inventat. Han d’inventar-se el seu joc. Ells fan les propostes de joc i relacionen idees», ens fa saber M. Ángeles.

L’aula mixta

Una de les iniciatives més interessants que planteja la pedagogia de Maria Montessori és la barreja d’edats a l’aula, perquè desenvolupa capacitats com l’empatia i la col·laboració entre infants. Enguany, l’escola Ramona Simón ha portat a terme una experiència d’aquesta mena, motivada per la cojunctura social: la baixada de la natalitat i la introducció d’aules de dos a les escoles públiques.

La mestra d’questa aula mixta, Almudena Iborra, explica com es va gestar la idea: «Quan vam iniciar la matriculació véiem que no es cobrien totes les places de dos anys, mentre que l’oferta d’un any no és tan àmplia i es quedaven molts xiquets en llista d’espera. Vam proposar a la Regidoria d’Educació que es demanara una aula mixta per cobrir les places que no anaven a estar aprofitades i que les pogueren cobrir els que s’havien quedat fora de tot el procés. La Conselleria d’Educació ens va donar el vist-i-plau». L’aula triada va ser la que acollia les xiquetes i els xiquets nascuts entre juliol i desembre de 2020 i els de gener i juny de 2021.

«Són xiquets nascuts en diferents anys, però porten una proximitat. La diferència es va notar molt en el primer trimestre perquè, fins i tot, va entrar una xiqueta que no caminava i a l’aula caminaven tots; els que venien d’un anyet no havien estat escolaritzats, mentre que els altres sí, ja coneixien el col·le, els espais, a totes les senyos… Va haver-hi un xicotet ajust d’uns mesos, com sempre, durant el període d’adaptació. Ha funcionat molt bé, llàstima que s’acabe l’experiència», comenta Iborra.

La demanda històrica: el menjador escolar

Al llibre dels 25 anys de l’Escola Infantil Ramona Simón, publicat l’any 2009, es parla de la idoneïtat d’ampliar l’escoleta amb la creació d’un menjador escolar, per donar resposta a les necessitats de la ciutadania, i la construcció d’una aula d’usos múltiples. La directora Magda Garcia argumenta que «el tema del menjador aquí ha col·legiat des de fa moltíssims anys. Sempre s’ha proposat des de l’equip educatiu posar el menjador perquè també era una demanda de les famílies, però no ha quallat, s’ha quedat estancat».

En aquesta línia, M. Ángeles addueix que «l’equip educatiu ha lluitat durant anys perquè ens habilitaren una sala d’usos múltiples amb l’objectiu de tindre un espai per a fer una psicomotricitat en condicions. Quan nosaltres fem una sessió de psicomotricitat hem de desmuntar tota la classe. Espai, en tenim, perquè als dos patis tan grans podrien haver-ne agafat un raconet i haver fet una sala d’usos múltiples on nosaltres podríem haver fet sessions de psicomotricitat, reunions de mares i pares, xarrades per a les famílies…». 

El comiat

Precisament, va ser un govern socialista qui va engegar l’Escola Infantil Municipal Ramona Simón i és un govern socialista qui en substitueix la comepetència organitzativa. A partir de l’1 de setembre hi haurà tres classes dedicades al cicle d’un a dos anys i un altre personal contractat per la Conselleria d’Educació.

Es posa fi a una etapa i les mestres com Magda Garcia, Merche Pastor i Paqui Gisbert, que han inventat i creat la Ramoneta veuran com, de mica en mica, es desdibuixa el seu projecte educatiu. «Diguem-ne que tanquem un cicle nostre i sí que és cert que tindrem continuïtat a nivell de treball, però serà una tasca totalment diferent a la que hem fet nosaltres fins ara», afirma Magda Garcia. «Per  a mi, hi ha hagut falta de sensibilitat política. El fet de visualitzar el plenari i les entrevistes que han fet els polítics i en cap moment ningú ha dit res de l’equip de l’Escoleta; no ens han dedicat unes poques paraules per donar les gràcies o reconéixer la nostra tasca. Crec que haguera estat bé que s’haguera posat en paraules i no s’ha fet».

Totes les entrevistades s’emocionen i coincideixen en com de dur els suposarà no tornar a l’Escola el proper curs acadèmic. En el cas de M. Ángeles Ortiz, estableix una analogia amb el dolor que se sent quan es perd un ésser estimat: «Tinc el cor… és un dol que hem de passar, encara ens queda un procés dur. Sobretot, quan arribe el moment de no vindre a l’escola i estar en un altre lloc, sentir i vore que l’Escola continua funcionant sense nosaltres. Hauríem d’agafar i dir que començarem una nova etapa. Hi ha dies que ho portes millor i d’altres, que no. Dur. Són molts anys. No ens ho esperàvem. Esperàvem jubilar-nos ací… i ara farem un treball totalment diferent, que no té res a vore. Al final, farem el que calga fer, aprendrem, és clar, però és un dol que hem de passar. Jo disfrute amb el meu treball, disfrute amb els xiquets. Sentiré un buit. Este acomiadament serà molt dur».

Merche Pastor assegura tindre sentiments ambivalents. «D’una banda, estic trista, perquè m’hauria agradat que tota la meua etapa laboral haguera finalitzat a l’Escola, voldria haver-me acomiadat ací, perquè només em queda un any per jubilar-me. He estat quasi tota la meua vida laboral ací, m’he format, he treballat de valent, molt per l’Escola, i és una mica trist, però la vida és així… D’altra banda, estic una mica enfadada. És cert que l’escola seguirà, però la identitat de l’Escola no la dona l’espai físic, sinó l’equip que hi treballa. Això no s’ha tingut en compte. Ens han calmat tot dient, «no vos preocupeu que no passarà res, que continueu cobrant». D’acord, això és molt important, però i l’altra part? Tocaria més la part emocional… És tota la nostra vida treballant ací». En la mateixa línia s’expressa Nieves Asencio: «No m’ho crec encara. És un canvi molt gran. El treball no serà el mateix, deixarem de vore xiquetes i xiquets i no sabem on anirem. Tampoc no sabem els companys i les companyes que tindrem, perquè aquí ja ens havíem adaptat totes. És clar que en la vida ens hem d’adaptar, però eixa adaptació costarà. Treballar amb xiquets et revitalitza, estàs en moviment i, ara què? Ens asseuen davant d’un ordinador… És un canvi molt gran, és violent. Serà dur».

Paqui Gisbert ens transmet el seu sentiment descoratjador: «M’emocione. És una decepció molt gran, perquè han sigut molts anys, una dedicació exclusiva, tota la formació ha anat en la línia de com millorar la nostra tasca i no ens ho esperàvem. Passes per diferents moments, la decepció, després la ràbia… La gent et diu, «has de vore la part positiva», però no li la veig. He estat quatre anys en la direcció i odie tot el que és gestió, i imagina’t que ara em posen en un despatx… És horrible. El que passa és que la il·lusió per estar a la classe i fer la meua tasca el que dure este curs, m’agrada, jo disfrute, però és molt fort, un colp molt fort. Una té un projecte professional i després t’ho engeguen tot a rodar. Vaig arribar a dir-li-ho al regidor: no entenc com portaran els xiquets a centres on es perd la identitat, quan un espai com aquest no el tenen la majoria. Com no han intentat invertir més? Sempre hem lluitat per això i no ens han fet cas mai. Ho veig molt malament…».

L’Escoleta Ramona Simón és un referent, un símbol, al nostre poble. I no només per les metodologies actives que apliquen i els espais a l’aire lliure, sinó per la introducció del valencià a l’escola. Amb les mestres reubicades com a treballadores de l’Ajuntament de Novelda en unes altres tasques, li preguntem a la directora Magda Garcia què li suposa, tenint en compte que ha vist nàixer i créixer la criatura, veure com aquest projecte que han acaronat amb tanta cura i tendresa, deixarà de tindre continuïtat. «Em fa molta llàstima. Jo pense que els polítics de vegades s’obliden del benestar dels xiquets.

Un xiquet de dos anys no està igual d’atés en un col·legi que en l’escoleta, a nivell d’espai, de preparació del professorat, de l’experiència, i no és que vulga desmeréixer, en els col·legis fan la seua tasca i ho fan el millor possible. És cert que aquest projecte sí que continuarà, però d’una altra manera. Per exemple, els cursos de dos anys desapareixen, ja seran nadons d’un any; em fa llàstima que traguen de l’Escoleta els infants d’aquestes edats per a apuntar-los als col·legis. A nivell de professorat no tenen una preparació tan específica ni l’espai és el més adient. Ací tenim un espai meravellós. Els col·legis també tenen el seu espai a l’aire lliure, però no es pot comparar amb aquest espai privilegiat, amb aquesta quantitat d’espai i de llibertat, que ajuden molt en el desenvolupament dels infants».

El conserge Carlos Lacruz és una peça indissociable que ha contribuït al microclima que s’ha creat a l’Escoleta entre l’equip directiu i docent. Ell serà l’únic que hi continuarà amb la seua tasca: «Em suposa una tristesa gran, perquè són molts anys, ací s’ha creat un equip. Em farà moltíssima pena, de fet, encara no ho he assimilat. Treballaré ací amb altres persones i sé que hi haurà un període d’adaptació fins que ens coneguem. No serà gens fàcil vindre-hi i no veure a les meues companyes. Aquest col·le l’hem creat nosaltres, els arbres els hem plantat nosaltres. Per a mi, quasi que no era un treball, venia ací a divertir-me, perquè els xiquets, ja saps com són, els gastes brometes, aprens d’ells. Quan vaig traure la plaça, no m’imaginva que em divertiria tant. Que bonic és veure entrar els xiquets com a bebés i veure com els canvia la cara al llarg del curs i es converteixen en personetes. M’agrada veure com de preparats ixen d’ací per al següent pas, com ells diuen, l’«escola de majors». Gràcies a ells, el meu esperit és un 70% xiquet i un 30% adult».

De l’1 al 21 de juny es podrà visitar l’exposició fotogràfica que recull tota la trajectòria de l’Escola Infantil Ramona Simón. Des de l’AMPA volíem retre el nostre particular homenatge a aquestes sis mestres que han educat amb tendresa les nostres filles i els nostres fills. Pot ser siga el poema «Embruix de Lluna» de Miquel Martí i Pol qui millor descriu l’àmbit de llum que aquestes mestres projecten en l’alumnat, entre el qual m’afig jo molts anys en rere, amb l’orgull d’haver jugat i haver aprés a ser amiga dels meus companys i companyes de grup, amb l’acompanyament i la complicitat de Magda. Ara és la promoció del meu fill qui clou el mestratge de Merche, Almudena, Paqui, Nieves, Magda i M. Ángeles.

Per descomptat, les seues veus han sigut el nostre itinerari i amb elles s’esvaeix tot l’ambient que han creat per ensenyar-nos a defugir les pors i a sentir-nos segures, felices, estimades, acompanyades. «Tota veu és la veu/ de la ruta que fem plegats/ i el ressò persistent/ de tot el que ens conforta/ fa més dens l’àmbit de llum/ on aprenem a estimar.// Més enllà del desig/ compartit i esperat per tots/ hi ha la terra i la gent/ i el goig de no sentir-se/ mai sol en el camí/ on aprenem a estimar».

Otras noticias de interés

2 COMENTARIOS

  1. Un equip maravellós. Pero molt que posem no se podrá agraïr tot el que mereixen.

  2. Un equip maravellós. Per molt que posem no se podrá agraïr tot el que mereixen.

Los comentarios están cerrados.

7,727FansMe gusta
2,647SeguidoresSeguir
2,764SeguidoresSeguir
4,530SuscriptoresSuscribirte

últimas noticias

COMENTARIOS RECIENTES