Valencianisme per a eixir de la crisis
Les enquestes electorals que van eixint a la llum en els últims mesos, deixen veure clarament que el bipartidisme del sistema perd suport a un ritme sorprenent i ésque sembla que cada vegada més ciutadans deixen de confiar en els dos grans partits per a eixir endavant. En canvi, cada vegadamés gent opta perunes altres maneres de fer política, on destaquen la innovació,la transparència, la democràcia oberta i participativa, però al meu entendre hi ha un altre valor imprescindible: el valencianisme. Per això, atesala magnitud de la crisi que afecta el País Valencià, agreujada a més per la corrupció i el balafiament dels nostres governants, apostem per una alternativa ineludiblement valencianista, però no sols en els aspectes cultural o simbòlic, sinó sobretot en l'econòmic i el social.
És per esta raó que el País Valencià només podrà fixar els fonaments per a superar la crisi econòmica (i social i política) en què està immers si deixa de depositar les esperances de recuperació en partits amb seu a Madrid –que continuaran marginant-nos, ni que siga per un costum inveterat–, i les posa, decididament, en l’única opció amb seu a València i centrada en exclusiu a redreçar el poble valencià: Compromís.
Perquè, amb un statu quo com l’actual i, sobretot, amb l’espoliació continuada que patim els valencians, no es pot imaginar cap escenari de recuperació sense una directriu bàsica i inajornable: obtindre el finançament just, el que ens pertoca. Mentre els impostos dels valencians servisquen per a sufragar les infraestructures d’altres i per a millorar la societat del benestar d’altres, nosaltres ens mantindrem incapacitats per a eixir avant. I esta reivindicació no la farà el PP, com podem vore, ni la farà el PSOE, com ja vam comprovar en el passat, ni tampoc la faran, per raons òbvies, els d’UPyD.
Si el finançament just és el primer element per a constituir qualsevol proposta alternativa, el segon és menys mediàtic però igualment necessari: una gestió eficient, que excloga, per descomptat, el lladronici de les pràctiques habituals de l’administració i que, en la mesura que siga possible, limite el pagament del deute il·legítim, que, segons els comptes de la coalició Compromís, suposa vora un 10% de tot el que acumula la Generalitat.
El tercer vèrtex, al costat del finançament just i de la gestió eficient, és la reclamació del deute històric. Com ja passava amb el tema del finançament, només un partit d’estricta obediència valenciana serà capaç de plantar-se davant del govern de l’estat i exigir el que és de justícia: que del deute de la Generalitat (uns trenta mil milions d’euros) es faça una quitança equivalent a l’infrafinançament patit els últims deu anys pels valencians, calculat en uns tretze mil. Això, almenys, ens servirà per a alleujar molt la partida dels interessos del deute, que hui dia ens llastra fins al punt d’escapçar qualsevol opció de recuperació.
Amb estos tres eixos, la situació de la Generalitat Valenciana deixarà de ser anèmica per a agafar una mica de color. I vet ací on cal situar la pregunta inicial, això sí, amb un lleuger retoc: quines propostes té el valencianisme per a eixir d’este atzucac? La resposta és senzilla: educació. Invertir la major part dels recursos que fins ara ens havien arrabassat en educació. En formació. En investigació més desenvolupament més innovació. I això, com les peces d’un dòmino, ens durà a millorar qualitativament la producció. I, de retop, a crear ocupació i a millorar les condicions laborals de tots, seguint els criteris de l’economia del bé comú. I, en conseqüència, tindrem una societat formada, benestant, activa i productiva, i podrem invertir, per exemple, en energies sostenibles respectuoses amb el nostre entorn, que no destrossaran els nostres paratges ni provocaran terretrémols.
Ature ací el conte, per a no fer-li perdre la versemblança, i reprenc la qüestió bàsica que, al meu parer, cal remarcar: només el valencianisme, com a ideal honest i reivindicatiu, podrà ajudar-nos als valencians a superar la crisi econòmica i a recuperar la nostra dignitat com a poble. Pareix obvi, i és que ho és. En les nostres mans està fer-ho possible.
Benvollgut Juli, ché com diem mosatros «tens més raò que un sant». Ara bé, lo primer per qualsevol que es considere d´esquerres es assumir la distribució de la riquesa. Per un altre costat, eixe Valencianisme deu de defendre el nostre Reine, la nostra llengua, costums, identitat propia de conformitat als Furs, es molt dur tindre eixa fidelitat i no disoldrela en altres entitats.