‘A propòsit de la lawfare’. Artículo de opinión de Sergi Cremades

Tribuna de Opinión de Sergi Cremades

Vivim temps d’una gran polarització, o almenys això és el que ens volen fer creure. D’una banda està el bloc conservador i reaccionari que enarbora la bandera de valors, suposadament, tradicionals com la família clàssica, aquesta on la dona ha d’estar subordina al cap de família, enaltint una moralitat ultracatòlica que perpetua aquesta subordinació, que abracen la propietat privada i la llibertat (per a fer negoci) com a dogma de fe, pregonen la “ideologia de l’odi” i, s’emboliquen en la bandera del nacionalisme espanyolista com a eina per a captar adeptes.

D’altra banda, el bloc progressista, que suposadament defensen la democràcia i els  drets humans, que reconeixen opressions com la de gènere, que valoren la pluralitat cultural i lingüística i que defensen la convivència sota el paraigua de la sacrosanta constitució. Per a uns, el govern és il·legítim i col·labora amb terroristes, per a uns altres és l’únic fre per a l’accés de l’extrema dreta al poder. Com en un partit de futbol la població, intencionadament, bombardejada pels mass media, es decanta per l’un o l’altre bloc. Per això és molt complicat no perdre la perspectiva i no caure a un costat o a un altre del tauler de lloc.

Després dels casos d’Oltra, Iglesias i Montero, “el procés” i ara la dona del “Presidente”, ha irromput amb força un terme anglosaxó: la lawfare o guerra judicial. El bloc de les dretes extremes estaria (que ho està) utilitzant l’aparell judicial i els mitjans de comunicació afins per a deshumanitzar a l’oponent i fer-ho caure com va passar amb Lula al Brasil o Evo Morales a Bolívia. Part d’electorat o bloc progressista s’esquinça ara les vestidures i assenyala a la lawfare com l’eina definitiva. Però el que no s’explica és que la lawfare porta amb nosaltres des de que es fundaren els Estats-Nació liberals. La lawfare és una de les expressions de la violència que sempre ha exercit l’Estat capitalista per a poder mantenir el seu poder com classe dominant .

Poulantzas en 1978 descrivia a l’aparell d’Estat com <<un conjunt d’institucions públiques i privades que exerceixen la funció d’organització de la classe dominant i desorganització de la classe dominada>>. I per això utilitzarien el poder judicial i el seu braç armat (les forces i cossos de seguretat de l’Estat), la pròpia administració estatal, els mitjà de comunicació, etc. Sense caure en reduccionismes, pel qual l’Estat només és un mitjà per a perpetuar el model de producció capitalista o pel contrari és una entitat neutra, Poulantzas, descriu que <<l’Estat expressa sempre de manera específica la condensació material d’una relació de força entre classes i fraccions de classe>>.

Per exemple, en la dècada dels 90 el moviment antiglobalització va qüestionar el model neoliberal que es va traduir en l’Estat espanyol en ajustos estructurals, o siga, desregulació laboral, moderació salarial i retallades socials. En aquests anys, la polarització no era política, en l’hemicicle imperava el consens entre el PP i el PSOE. A ningú li va importar, excepte als pares i mares d’aquests que sortien al carrer a protestar, que se’ls reprimira amb gran virulència. La famosa “Llei Corcuera” s’emmarca en aquesta relació de forces. La repressió a les esquerres independentistes aplicant la “llei antiterrorista” va ser un altre exemple. El mateix va passar en el moviment indignat al 2011 on la seva consigna no <<som mercaderies de polítics i banquers >> tenia el suport de més de 80% de la població.

Després, la dramàtica situació de les famílies que van perdre el seu habitatge i, se’ls deixava de costat, mentre es rescatava als bancs, va generar una mobilització popular que qüestionava els pilars fonamentals de l’estat neoliberal i, altra vegada, amb el suport del PSOE es va aprovar la “Llei mordassa” per frenar i reprimir aquesta mobilització. L’1 d’octubre de 2017 un altre discens va ser reprimit durament amb la maquinària estatal policial i amb la lawfare.

Els qui vam irrompre en les institucions en 2015 trencant amb el bipartidisme, d’un règim del 78 ferit de mort, compartíem la falsa il·lusió de poder canviar la correlació de forces dins de les institucions. Veníem de posar el cos en molts envits contra els consensos liberals però, altra vegada els partits del règim, l’arquitectura institucional, la lawfare i les pròpies errades van acabar amb aquesta possibilitat. Ara, en mans del bloc progressista, el teatre de canviar-lo tot per a no canviar res, seguirà.

Doncs per trencar veritablement amb aquesta polarització fictícia i frenar a les dretes reaccionaries passaria, al menys, per derogar la “Llei mordassa”, la “Llei antiterrorista”, la legislació d’estrangeria, així com de la “Llei de Secrets Oficials”, la depuració efectiva del poder judicial i de l’aparell policial, així com una amnistia a totes, també a les activistes anticapitalistes i antifeixistes, tant artistes i músics, als 6 de Saragossa, els 14 encausats de Pego o els 4 de la UA, els 8 d’Altsasu, etc, que han o van a ingressar en la presó injustament per l’exercici de drets fonamentals.

Otras noticias de interés

7,727FansMe gusta
2,647SeguidoresSeguir
2,764SeguidoresSeguir
4,500SuscriptoresSuscribirte

últimas noticias

COMENTARIOS RECIENTES