Art. de opinión de Juli Martínez Amorós (Bloc – Compromís de Novelda)

EL PAÍS QUE ES CREMA

Reconec que hi ha poques notícies que fan que se m’erice la pell i que se’m cristal•litzen els ulls. N’hi ha ben poques, sí, que siguen capaces d’omplir-me de ràbia i d’impotència, que m’anul•len la més mínima capacitat de reacció, de rebel•lió. Eixes notícies, les que em superen, les que esgoten completament la meua resistència, són les que parlen d’incendis. Encara hui, en ple segle XXI, després de les tragèdies viscudes durant la dècada dels noranta del segle passat, el nostre país continua cremant-se, continua sent un paradís per a les flames.

No és moment (ni ara ni mai) de ser demagog. No és moment d’assenyalar amb el dit els responsables polítics actuals i acusar-los de res. Sobretot, perquè, com vaig llegir fa molts anys, si t’arrogues el mèrit dels dies de sol, hauràs d’assumir que eres el culpable dels dies de pluja (en el nostre país, atesos els cicles severs de sequera que ens assolen, caldria invertir la màxima). Així que no m’atreviré a insinuar, maniqueament, que en els retalls en mitjans contra incendis rau la causa del desastre que es patix al pulmó verd de Cortes de Pallars i Dos Aigües.

Eixos retalls són, hui en dia, tan imprescindibles, tan inevitables, com tots els altres: els que afecten medicaments, professors, funcionaris, metges i infermers. Eixos retalls són l’únic escenari que ens permet la crisi, este altre desastre, esta catàstrofe, que no m’eriça la pell ni em cristal•litza els ulls, sinó que em mou decididament a rebel•lar-me. Per això, cal anar més enllà, cal anar, com en tantes altres qüestions, a l’origen, al principi, a la raó primera de les coses. La pregunta que ens hem de formular, per tant, és si els incendis, evitar incendis, hauria de ser una prioritat per a qualsevol govern. Per a qualsevol govern decent.

Ja sabem que, en els anys noranta, els incendis que van abrasir el nostre país van ser de tot, excepte casuals. No hem de pecar d’ingenus, això mai: eren la fase prèvia necessària per a la urbanització del territori, per a iniciar este negoci aparentment redó que ha consistit en la construcció depredadora i l’especulació insensata. Però ara, tots devastats per la crisi, amb les avaricioses empreses constructores i promotores caent com a fitxes de dòmino, els incendis ja no provenen de mans negres, sinó de simples negligències (com és el cas d’ara) o de piròmans destarotats. I és ací, en este punt, on és obligat preguntar-se: ¿no podia fer res un govern, un govern decent, durant dèsset anys (dèsset!) de mandat, per a gestionar com pertoca un servei de control i d’extinció adequat? ¿No era possible dotar les brigades del personal i els mitjans necessaris per a combatre el foc?

Sí, seria demagog assenyalar amb el dit de la culpabilitat a Alberto Fabra i el Consell actual pels retalls que han impulsat. Però no ho és, no és gens demagog, assenyalar tants i tants culpables, polítics de primera i segona fila, que entre corrupteles i dèries de nous rics (quan resultava que érem més pobres que rates), han destrossat el País Valencià, èticament, econòmicament i ecològicament. Parle de Camps, de Carlos Fabra, de Ripoll, de Castedo, d’Alperi, de Milagrosa, de Blasco, de Campos, de Betoret, de Costa, de Rita. Parle de diners perduts per sempre en carreres de cotxes, en estudis de cine, en competicions de barquets, en arquitectes megalòmans. Parle de no tindre ganes, ni valor, per a treballar honestament pel poble, pel teu poble. Parle, lamentablement, de ser polític per a omplir-te indignament les butxaques o per a fer-te fotos amb multimilionaris mentre malvens el teu país com si es tractara del teu vedat. I, mentrestant, com una gran paradoxa del destí, el teu vedat -el teu país-, com una falla qualsevol, amb una caterva d’estults Nerons tocant l’arpa, es crema.

Ara sí que eixim en el mapa.

1 de 1