Vale la pena esperar

Abro mi ventana y contemplo cómo la gente se hace con ella. Es hermosa, generalmente. Vive de nuestras vidas. Las acoge, con gratitud, como la costa a las olas para devolverlas con suavidad a la grandeza del océano. Allí se confunden con otras corrientes que antiguamente fueron también para ella su escaparate elegido. Nunca se cansa de renovarse. Cada año se pinta con formas nuevas y se viste con colores más atrevidos. Es coqueta, pizpireta y “remirá”. Ole. Documentada, culta, crítica, irónica, festiva, payasa, artística…

Aunque tartamudea inicialmente cuando se reencuentra con su gente, con sus amigos del pueblo, al poco ronronea como un gato y gana confianza en las manos de su huésped. Así empieza a contarle cosas; historias que también a ella le ha ido narrando la vida. Le habla de cómo eran las personas que aquí vivieron, de sus costumbres; del quiosco que, pese a las dificultades, se mantuvo orgulloso en el rincón de una plaza; de la tienda de ultramarinos a la que todas nuestras madres acudían en busca de cualquier cosa; de los cines que fabricaron fantasías en las mentes de los niños; de los teatros que algún día lo fueron… Se hace confidente hasta tal punto, que extraño es la persona que tras conocerla no la retenga como a un hijo. Será por todo esto, o por más, que el solo anuncio de su regreso despierta la ilusión de un pueblo por ver sus nuevas prendas. Hay quien la guarda en bibliotecas, o en cajas, junto a sus predecesoras: quizá sea el mayor manantial de riqueza vital que puedan albergar. Porque coleccionarlas (tesoro de pocos), permite adentrarse en la Historia y en los vericuetos de Novelda; dirigir la mirada hacia nuestros adentros, contentar al alma a través de palabras sugerentes o de imágenes evocadoras.

Es una Revista, pero diría que es algo más que un libro. Y por supuesto, muchísimo más que uno de esos electrónicos. Ve la luz con el incipiente calor de julio, cuando ya las sábanas hace días que molestan al sueño; pero su cuerpo se gestó antes, mucho antes, habiendo sido tratado durante todo un año con mimo superlativo. Sus hojas hablan del efecto del tiempo, de las arrugas que deja su transcurso en nuestras retinas; de los hechos que han jalonado momentos eternos; de los estados de ánimo de una colectividad… de la literatura, de la música, de la pintura que ha fluido por las venas de algún vecino o de algún familiar cuyo rostro no olvidamos. Pero sobre todo, cada una de sus hojas, al pasarla, adquiere para el lector los caracteres de un Todo. Un espejo que te habla con la suavidad de un amanecer veraniego, que te zambulle en un viaje al ayer a través de sus letras, de sus fotografías, al tiempo que te señala las penurias, las alegrías y las esperanzas de lo inmediato. Porque cada Betania es así: un eje de sabiduría popular en el que confluye pasado y presente, y que añade, casi sin querer, un matiz más en ese espejo que se inmortaliza para siempre.

Tenemos la suerte de asistir a una nueva visita de nuestra Betania. Hay que facilitarle la estancia, respetarla… mimarla… quererla. Hay un trocito en ella del Asilo, de la Santa, de los parques, de las calles, del deporte, de las Fiestas…; de nuestros antepasados, nuestras enfermedades, nuestras luchas o nuestros amores. Porque Betania, desde antiguo, es Novelda. Como Novelda… es Betania.

Por eso, vale la pena esperar

Perquè el partit Popular no s`estima el valencià?

La pregunta pressuposa, naturalment, que el Partit Popular no s´estima el valencià. En el fons, a pesar que sóc jo qui formula la pregunta d’aquesta manera, m’agradaria que els membres del PP novelder em desmentiren els meus arguments. També em conformaria que els conciutadans del PP de Novelda (coneguts i saludats) em digueren: «No, nosaltres no fem aquestes coses que descrius ni, en tot cas, les faríem a nivell local». Seria un consol. Però anem al gra:

Com tots sabeu, dos dels àmbits en què la normalització del valencià ha fet més camí en la història de l’autonomia valenciana (des de 1983, en què es promulgà la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià) són el de l’educació i el dels mitjans de comunicació. Fora d’això, la nostra llengua ha tingut molt poques oportunitats en els 27 anys que ja han passat des d’aquell moment. Però, com a mínim, teníem això com a segur, i el PP, en els 15 anys que porta al capdavant de la Generalitat Valenciana (des de 1995) ho havia mantingut. Ara, de sobte, el PP, amb l’excusa de la crisi, ha decidit fer marxa arrere. És a dir, el PP valencià, en dos dels organismes autonòmics que estan davall la seua competència i contribuïxen més a la promoció del valencià, ha decidit reduir costos. (No dic que no haja efectuat retalls en més departaments, però hi ha sectors patrimonials i socials que no s’haurien de tocar si ens queda una mica de dignitat, i en això han incorregut en falta tant el PP des de València com el PSOE des de Madrid: parle de la desvalguda llengua dels valencians en el primer cas i dels pobres jornals dels pensionistes, en el segon).

I quines han estat les reduccions que afecten la llengua? En el camp de l’ensenyament, deixant de banda els dos programes educatius que tenen el valencià com a llengua vehicular i que s’apliquen només a un 25% de l’alumnat, el 75% restant en seguix un altre que es diu Programa d’Incorporació Progressiva. Aquest últim, encara que és bàsicament en castellà, contempla una «extensió progressiva del valencià com a llengua d’ensenyament a partir del Cicle Mitjà per tal d’assolir un coneixement ponderat i compensatori del valencià i del castellà en el Cicle Superior i en els nivells d’ensenyament mitjà» (Decret 79/1984). És a dir, des de 1984, en què es va posar en marxa, pressuposava que, a part de l’assignatura de valencià (llengua), a poc a poc anirien afegint-se altres matèries que s’impartiren en valencià. La llei no posava límits màxims, i la realitat és que en molts llocs, com per exemple, la ciutat d’Alacant, només es fa en valencià la mateixa assignatura de valencià. En canvi, en altres llocs, apleguen a fer-se més assignatures en valencià. Doncs bé, ara la Conselleria d’Educació, en un esborrany de futur decret, ha fixat el límit per damunt: només es podrà fer una altra assignatura a més de la de llengua. Això significa que el PP desvirtua el programa en qüestió, que pretén ser progressiu, i obligarà a partir del pròxim curs els centres escolars que fan més d’una assignatura en valencià, a explicar-la en castellà. A part d’això, la Conselleria ha eliminat línies en valencià que ja existien en instituts; és a dir, ha començat a treballar per a fer baixar el 25% d’alumnat que té el valencià com a vehicular del seu ensenyament i ha reduït a menys de la meitat el personal que tenia dedicat a assessorar els pares i els professors per al foment del valencià als centres educatius.

Però el retall del valencià no s’acaba en el món educatiu sinó que s’estén a Radiotelevisió Valenciana (RTVV), que ha reduït un 70% el seu pressupost de doblatge al valencià. Què vol dir això? Ben fàcil: que les raríssimes pel·lícules o sèries que fins ara es programaven en valencià (i sobretot en Punt 2, que apenes té audiència) es reduiran encara més, o bé, com ja ha començat a fer RTVV, es dedicaran a repetir incansablement el material doblat que ja té la casa.

Per favor: algú m’ho pot desmentir?